AMB L'AMBAIXADOR (L'ENTREVISTA)

‘La vida en Sderot es imposible. De eso no habla la prensa’ (Raphael Schutz)

Jaume Garcia

El embajador de Israel en España, Raphael Schutz, cursó ayer una visita al Camp de Tarragona, donde están en marcha proyectos de recuperación cultural de la tradición judía, como uno que tiene en marcha el Ayuntamiento de Tarragona. Schutz estuvo invitado por la Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel (ARCII), con sede en Reus, ciudad en la que pronunció una conferencia en El Círcol. Antes concedió una entrevista al ‘Diari’.

¿Por qué se ha producido el bloqueo de Gaza?

Israel abandonó Gaza en 2005, lo hicieron el Ejército y los colonos, desmantelando los asentamientos. Se trataba de que los palestinos pudieran asumir su responsabilidad y quizás, llenar de contenido la fórmula de territorios por paz. Es decir, Israel abandonaba territorios a cambio de obtener la paz. Pero la cuestión de Gaza pone en duda esa fórmula. En vez de construir una sociedad, los palestinos preferirían en su momento seguir con la política beligerante de lanzar misiles contra la población israelí en la ciudad de Sderot y sus alrededores.

Ha habido oposición internacional a ese bloqueo…

No es sólo el derecho, sino el deber del Gobierno el de proteger a sus ciudadanos. Y esa protección se puede hacer de dos maneras: entrar de nuevo con el Ejército en una operación militar a gran escala y que provocaría una gran pérdida de vidas humanas en los dos bandos. Y la otra es tratar de mitigar los efectos de los misiles a través de un bloqueo parcial de combustibles y electricidad. Pero hay que ser muy precisos: Israel nunca dejó de suministrar combustible y electricidad en lo que se estima necesario para la supervivencia de los ciudadanos en Gaza. Lo que sí hizo fue evitar que el suministro se usara para fabricar armas con las que se atacaba a Israel. Se llegó al absurdo de que Israel suministraba los productos que servían como materia prima para después ser usados para atacar a Israel. No es un bloqueo, sino una medida mínima para proteger a los ciudadanos israelíes contra la beligerancia diaria que estamos sufriendo sin razón alguna.

Hay que distinguir muy bien entre la propaganda y la realidad. La propaganda habla de crisis humanitaria, pero la realidad no es así: nadie murió de hambre. La gente dispone de artículos para la vida diaria. Desde que los ciudadanos de Gaza no pueden ir a trabajar a Israel ha caído el nivel de vida; es una realidad de guerra. Esto se solucionaría en un minuto: si se nos deja de atacar, este pseudodrama se acabaría.

Israel habla de prepararse para intensificar los ataques selectivos. Esta forma de atacar es habitualmente criticada. ¿Por qué la practica Israel?

Yo la comparo a una situación en la que nos encontraríamos en nuestra casa cuando llegara alguien con una pistola, tratando de entrar y usarla contra nosotros. Estaríamos en nuestro pleno derecho de defendernos usando nuestras armas. Es exactamente lo mismo.

Personas que planifican lanzar cohetes o ataques suicidas son nuestros objetivos. Lo entendemos como la respuesta más legítima en cuanto a defensa propia.

En los últimos días el primer ministro ha visitado Sderot, población atacada diariamente con misiles Kassam. ¿Cómo se percibe en Israel el trato que desde países como España se le da a estos hechos?

Existe un grado de falta de entendimiento de la realidad respecto a lo que vive Israel y especialmente Sderot. No es unánime, pero una parte importante de la prensa no refleja la realidad traumática de estos ciudadanos. Israel se defiende usando sus armas contra los agresores, mientras ellos atacan de forma indiscriminada contra los ciudadanos. Nosotros atacamos de forma puntual y sólo contra los agresores.

La vida en Sderot es imposible. Muchos niños están traumatizados: se mojan en la cama a edades avanzadas, hay crisis familiares, la economía está destruida,… Todo esto tiene muy poco reflejo en algunos medios de comunicación.

¿Cómo ve el seguimiento que se hace en España sobre lo que sucede en Israel y en la zona?

Es bastante problemático. No quiero generalizar, pero existe una tendencia a criticar a Israel sin querer entender el contexto más amplio. Se trata de una imagen sesgada, poco objetiva.

¿Qué le explicará a las personas del Camp de Tarragona con las que se entrevistará?

Los desafíos más importantes en el Medio Oriente en 2008, los temas más relevantes que aparecen en la prensa, y tratando de corregir cosas que creo que son erróneas,…

¿Cómo qué?

La pasada semana, un articulista dijo que hay que reconocer la existencia de Israel, por una parte, e Israel debería aceptar los refugiados palestinos. Pero son cosas contradictorias. Si se acepta eso, se acaba Israel como el estado de los judíos (que es como nació). Hay que evitar las fórmulas simplistas y las palabras disfrazadas. Hay demasiada ideología y poco conocimiento de los hechos.

AMB L'AMBAIXADOR (LA CONFERÈNCIA)

Conferència a Reus (crònica de Jaume García)
L’ambaixador d’Israel situa Iran com el principal problema d’Orient Mitjà

L’ambaixador d’Israel, Raphael Schutz, va diagnosticar que el principal problema no només d’Israel sino de l’Orient Mitjà és, ara per ara, la política nuclear d’Iran, un Estat el president del qual clama per “esborrar Israel del mapa”. Schutz va fer aquesta afirmació en una conferència pronunciada a la societat El Círcol de Reus el 13 de febrer.

“Israel disposa de la bomba atòmica, però mai cap estat d’Orient Mitjà l’ha volguda tenir. Pero quan Iran s’encamina a tenir-la, ja es comencen a sentir veus de països de la regió que també la volen. Per què? Perquè no se senten segurs”, va raonar.

“Si Iran mata cinc milions d’israelians i Israel mata cinc milions d’iranians, hem guanyat la guerra, perquè cinc milions són els habitants d’Israel, però Iran en té deu vegades més”, va dir Schutz en un altre moment fent-se ressò d’una expressió d’un capdill iranià formulada fa uns anys.

Schutz va destilar els principals reptes d’Orient Mitjà i especialment d’Israel enguany i després del cas d’Iran, situà el dels refugiats palestins com el més destacat. L’ambaixador va firmar que les propostes que demanen la permanència de l’Estat d’Israel i el retorn dels refugiats palestins és simplement una contradicció: “L’arribada del refugiats suposaria senzillament la desaparició d’Israel”. Schutz va argumentar cada una de les seves afirmacions. En el cas dels refugiats, es tracta del cas dels 700.000 palestins que van marxar de la zona durant la primea guerra desencadenada pels àrabs contra Israel (1948), a les 24 hores de proclamada la independència del país. Schutz afirmà que no hi ha cap precedent mundial en què es demani el retorn de refugiats de fets succeïts fa 60 anys. També afirmà la incoherència de demanar el retorn no només dels 700.000 palestins de l’època, sinó de tres milions de persones, que inclouen els seus descendents. Schutz recordà que durant la guerra de la independència, Israel va perdre 800.000 refugiats. El retorn dels tres milions de palestins provocaria una descompensació demogràfica que “acabaria amb Israel”.

Schutz també criticà les “paraules disfressades” que amaguen la realitat, observable en part de la premsa, especialmente l’espanyola. Així, és “injust” titllar d’”assassinat selectiu” una operació de “defensa legítima” contra un terrorista suïcida: “Israel només actua per defensar-se dels atacs, mai no ataca innocents, però els terroristes ho fan indiscrimidament contra la població civil. Hi ha una diferencia moral en això”. L’ambaixador prosseguí argumentant que Israel fa el que té obligació de fer, “defensar els seus ciutadans”.

L’agenda de l’ambaixador al Camp de Tarragona va estar atapeïda durant tot el dia. Al matí va cursar una visita oficial a l’Ajuntament de Tarragona, on el seu alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, va informar-lo que l’Ajuntament firmarà pròximament un conveni de col·laboració amb l’Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel (ARCCI) perquè l’entitat s’encarregui d’estudiar el passat jueu de Tarragona, molt més ric del que es coneix ara per ara. Posteriorment, va se rebut pel president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet; pel president del Port de Tarragona, Josep Anton Burgasé, i per l’alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez.

Amb la ciutat de Reus, seu de l’ARCCI, hi ha pendent un altre conveni amb l’entitat per promoure la presència de la cultura israeliana a la ciutat.

AMB L'AMBAIXADOR D'ISRAEL

CRÒNICA DE JAUME GARCIA

Amb el president de la Diputació, Josep Poblet

A l'ajuntament de Reus amb l'alcalde i la primera tinenta d'alcalde

Amb Jaume Renyer, Empar Pont, Andreu Lascorz, Jaume García i Lluís Pérez

Al Port de Tarragona amb el president Josep Anton Burgasé i Gabriel Mas

Amb l'alcalde de Tarragona, Josep Félix Ballesteros

Amb el president del Círcol, Ricard Font de Rubinat i Anton Tàpias

Apoteòsica rebuda del Camp de Tarragona a l’ambaixador d’Israel

Més de 140 persones van col·lapsar les instalacions de la històrica societat El Cícol, de Reus, per seguir la conferència i assistir al sopar que l’ambaixador d’Israel a l’Estat espanyol i a Andorra, Raphael Schutz, va pronunciar la nit del 13 de febrer. L’allau de sol·licituts per participar al sopar van provocar que l’organització hagués de muntar una sala paral·lela a la de l’àpat, on els comensals podien seguir per un circuit tancat de televisió i per mitjà d’una pantalla gegantina les paraules de l’ambaixador i les preguntes dels comensals.

El Círcol, presidit per l’advocat Ricard Font de Rubinat i amb Anton Tàpias com a mestre de ceremònies, va esmerar-se d’una manera molt especial perquè tot funcionés a la perfecció; la nit va estar plena de detalls simbòlics que van arribar a colpir el representant de l’Estat d’Israel, una persona que d’altra banda és poc donada a expressar els seus sentiments. En la conferencia prèvia al sopar, la taula presidencial va estar guarida amb les banderes d’Israel, de Catalunya i de Reus. Abans de començar la conferència es van poder escoltar els himnes d’Israel i de Catalunya.

La mostra de recolzament a l’ambaixador i a l’Estat d’Israel va continuar tota la nit ja amb les intervencions del públic i després durant el sopar. Una de les preguntes més habituals que es fan sobre Israel, el per què de la construcció de la tanca de seguretat –mal dit, mur- va ser resposta per l’ambaixdor raonant la necessitat de la protecció davant dels atacs terroristes, i recordant que països com Espanya o els Estats Units també tenen tanques de protecció (a Ceuta i Melilla, en el primer cas, i a la frontera amb Mèxic, en el segon-, “però no han estat aixecades per lluitar contra el terrorisme, sino per a evitar la immigració” il·legal, va dir Schutz. Aquests arguments van provocar l’aplaudiment del públic.

Entre els presents no van faltar les autoritats locals i provincials. Hi assistiren l’alcalde de Reus, el socialista Lluís Miquel Pérez; la primera tinenta d’alcalde, la republicana Empar Pont; el delegat de la Generalitat a Tarragona, Xavier Sabaté; el president del Port de Tarragona, Josep Anton Burgasé, o el president de la Cambra de Comerç de Reus, Isaac Sanromà. Entre el públic, nombroses persones vingudes des de la veïna ciutat de Tarragona i també una sorprenent pluralitat de militància de partits polítics: del PSC, de CiU, d’ERC i del PPC. No hi assistí ningú d’Iniciativa per Catalunya.

Durant la conferencia, una desena de persones portant banderes palestines es va congregar a l’entrada de la seu de l’entitat, a la cèntrica Plaça de Prim, sense que hi hagués incidents. El desplegament de policies de paisà va ser notable, tant a Reus com en les visites cursades per l’ambaixador a Tarragona.

ABRAHAM B. YEHOSHUA

Va néixer a Jerusalem el 1936, la cinquena generació d’una família sefardita de Jerusalem. 

Després d’estudiar literatura hebrea i filosofia a la Universitat Hebrea de Jerusalem, va començar a fer de professor. Del 1963 al 1967, va viure i ensenyar a París. Actualment és professor de literatura a la universitat de Haifa. Ha publicat diverses novel·les, relats, teatre i assajos i és un dels escriptors israelialns més coneguts internacionalment. Ha rebut diversos premis, tant a Israel com a l’estranger.

Viaje al fin del milenio

Editorial: Siruela


Una obra ben acceptada tant pel públic com per la crítica. L’última novel·la d’aquest escriptor explica un viatge fascinant per mar i terra, des de Tànger fins a Worms. Un viatge a finals del segle X en una Europa turmentada per la proximitat del Mil·leni.

Ben Atar, un mercader jueu de Tànger, que és bígam, veu afectades les seves relacions comercials amb el seu nebot Abulàfia la muller del qual, una jueva de Worm, no accepta la bigamia i no vol que el seu marit mantingui contactes amb el seu oncle. Per aquest motiu, Ben Atar emprèn un viatge des de Tànger fins a París en vaixell i després fins a Worms per tal de defensar la cultura sefardí front a la cultura askenazí.

VISITA DE L'AMBAIXADOR D'ISRAEL

Benvolguts amics de l'ARCCI,

La conferència-sopar serà un èxit.

Si coneixeu alguna persona que vulgui venir, hauria de parlar dilluns amb el Círcol, o amb el senyor Anton Tapias.

Fóra bo venir puntuals, cap a 3/4 de 8.

Xalom lakhem khaverim,

Andreu Lascorz

LA PREGUNTA (...i, com són els jueus?)

LA RESPOSTA: 

- Així. That's it!

ISRAEL, EL SISTEMA POLÍTIC

Edifici de la Knesset

Sense l'art de governar, un poble declina;

reïx, en canvi, quan té consellers.

(Proverbis 11,14)

Israel és una democràcia parlamentària, amb tres branques de poder: el legislatiu (Knesset, Parlament), l'executiu (Govern) i el judicial (Tribunals).

El poder executiu depèn de la confiança del legislatiu, mentre que la total independència del judicial està garantida per la llei.

El president és el cap de l'Estat, i el seu càrrec simbolitza la unitat per damunt de les polítiques partidistes. És elegit per la Knesset, i la seva autoritat és limitada. Pot ocupar el càrrec durant dos períodes consecutius. S'escull cada 5 anys per una simple majoria de vots entre els candidats presentats. Han sigut presidents: Haim Weizmann (1949-1952; científic), Yitzkhak Ben Zivi (1952-1963; historiador), Zalman Shazar (1963-1973; historiador, escriptor i poeta), Efraim Katzir (1973-1978; bioquímic), Yitzkhak Navon (1978-1983; educador, escriptor i polític), Haim Herzog (1983-1993; jurista, diplomàtic i escriptor); Ezer Weizmann (1993-2000; militar i polític), Moshe Katsav (2000-2007) i Shimon Peres (2007-).

El Govern està dirigit pel Primer Ministre, el qual n'és el responsable davant la Knesset, i depèn de la seva confiança.

La Knesset, el Parlament, és l'organisme legislatiu unicameral, compost per 120 membres. Les eleccions són cada 4 anys. Té la funció de legislar i fiscalitzar el treball del Govern. Els debats a la Knesset es fan en hebreu, però els seus membres poden fer ús de l'àrab, que també és llengua oficial; hi ha traducció simultània als dos idiomes.

El Poder Judicial és absolutament independent. Els jutges són nomenats pel President a partir de la recomanació feta per una comissió. El càrrec és vitalici, i es jubilen als 70 anys. Sistema de tribunals: Magistratura, Tribunals de Districte, Suprem, Especials i Religiosos (rabínics per als jueus, sharia per als musulmans i eclesiàstics per als cristians).

(R. Ll. i O. Quadern de viatge, "Grup Rambam", agost 1999)

LA DIGNITAT HUMANA I EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

A) L’11 de maig de 1995 es modifica l’article 607 del Codi penal per introduir l’addició següent:

CAPÍTULO II, Delitos de genocidio - Artículo 607.

1. Los que, con propósito de destruir total o parcialmente a un grupo nacional, étnico, racial o religioso, perpetraren alguno de los actos siguientes, serán castigados:
1) Con la pena de prisión de quince a veinte años, si mataran a alguno de sus miembros.
Si concurrieran en el hecho dos o más circunstancias agravantes, se impondrá la pena superior en grado.
2) Con la prisión de quince a veinte años, si agredieran sexualmente a alguno de sus miembros o produjeran alguna de las lesiones previstas en el artículo 149.
3) Con la prisión de ocho a quince años, si sometieran al grupo o a cualquiera de sus individuos a condiciones de existencia que pongan en peligro su vida o perturben gravemente su salud, o cuando les produjeran algunas de las lesiones previstas en el artículo 150.
4) Con la misma pena, si llevaran a cabo desplazamientos forzosos del grupo o sus miembros, adoptaran cualquier medida que tienda a impedir su género de vida o reproducción, o bien trasladaran por la fuerza individuos de un grupo a otro.
5) Con la de prisión de cuatro a ocho años, si produjeran cualquier otra lesión distinta de las señaladas en los números 2. y 3. de este apartado.

2. La difusión por cualquier medio de ideas o doctrinas que nieguen o justifiquen los delitos tipificados en el apartado anterior de este artículo, o pretendan la rehabilitación de regímenes o instituciones que amparen prácticas generadoras de los mismos, se castigará con la pena de prisión de uno a dos años.


B) El 16 de novembre de 1998, la Secció tercera de l’Audiència de Barcelona comdemna un acusat pels delictes compresos dins l’article 607 del Codi penal

Atesa la presentació de diversos recursos, l’Audiència presenta qüestió d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional el 29 de setembre de l’any 2000.


C) El 18 d’octubre de l’any 2007, el Consell de la Unió Europea aprova una Decisió Marc relativa a la lluita contra el racisme i la xenofòbia, impulsada per la Presidència de torn, de la senyora Àngela Merkel, després de sis anys d’haver-se presentat la primera proposta. En la primera proposta no hi constava la negació com a perseguible.

La Decisió final tipifica com a delictes, amb penes de presó, la incitació pública a la violència o a l’odi contra grups de persones, o contra membres dels grups esmentats, per raò de raça, color, ascendència, religió i origen nacional o ètnic, com, també, la negació pública i la banalització frappant de crims contra la humanitat.

La Decissió aprovada estableix que tots els Estats hauran de donar compliment a llur contingut en el termini de dos anys a partir de la seva adopció.

D) Pocs dies després, el 7 de novembre del 2007, el Tribunal Constitucional espanyol declara inconstitucional la tipificació com a delicte de la negació dels genocidis. La resta de l’article 607 del Codi penal és ratificat.

El Ple del Tribunal, constituït per dotze membres, amb el sr. Eugeni Gay Montalvo com a ponent, emet quatre Vots particulars en contra. Tres vots provenen del sector considerat conservador, un del sector considerat progressista.

A causa d’aquesta Sentència, Espanya esdevé una raresa jurídica en el tractament als genocidis, dins del marc europeu i, especialment, no anglosaxò. Ensems, aquesta Sentència contradiu frontalment l’objectiu que fixa la Decissió Marc del Consell Europeu, en el criteri del Vot particular del sr. José Rodríguez-Zapata Pérez, quan manifesta que: Es tracta que cap Estat europeu no es pugui convertir en refugi i centre de propaganda dels nous grups antipluralistes, per tal de no repetir en aquest segle les errades del segle XX.

El criteri jurídic que ha portat al Tribunal Constitucional a dictar aquesta Sentència és la prelació del dret a la lliure expressió amb relació al respecte a la dignitat humana.

Precisament, en el Vot particular del sr. José Rodríguez-Zapta Pérez s’entra en aquesta consideració d’una manera, al meu entendre, força encertada: ... la Constitución española de 1978 proclamó, por ello, que “la dignidad de la persona humana” es el primero de los fundamentos del orden político y de la paz social (art. 10.1 CE), al considerar que sólo una concepción del Derecho fundada en dicha dignidad puede fundamentar un Estado social y democrático de Derecho y que dicho Estado debe contar además, para ser plural, con mecanismos de garantía frente a la repetición de intentos de perversión del pluralismo.

La dignitat humana, aquest és el moll de l’os de la qüestió, protegir i amparar aquesta dignitat quan és ofesa per qui nega el genocidi, i aquesta dignitat és superior, en una societat de convicions i de principis que les sostinguin, al valor de la llibertat d‘expressió que ha de servir, en tot cas, a l’enaltiment de la dignitat de tota persona.

Curiosament, la postura del Tribunal Constitucional coincideix, fil per randa, amb el criteri mantingut per l’editorial titulada Negar el Negacionismo, del dia 17 de gener del 2007, d’un periòdic significat per la seva identificació amb els criteris anomenats progressistes. El relativisme moral, la no existència de principis ni de conviccions fins i tot quan afecten la dignitat humana, porta a l’eclecticisme moral.

Els quatre Vots particulars, sobre dotze, denoten una fortalessa de principis dels qui els emeteren, al meu entendre, perquè col·loquen la persona, la seva dignitat, pel damunt de les facultats que pot exercir.

Arran de la Sentència del Tribunal Constitucional, Espanya, i Barcelona en particular, comença a ser la plataforma europea, jurídicament segura, a on vomita, de nou, el racisme per mitjà de la negació, en aquest cas de l’Holocaust, tal com s’ha pogut comprovar en les setmanes darreres.

Les errades del segle XX, les Peace in our time de Chamberlain, tornen a repetir-se i, sorprenentment, Espanya, el país amb menys jueus del Continent, és el país senyalat com la font principal de la incitació de l’odi contra els jueus a tota Europa, segons l’EUMC (Observatori europeu del racisme i la xenofòbia), actualment l’Agència europea dels Drets fonamentals, depenent de les institucions europees.

A la postura antisemita de tants periodistes, de tantes televisions, especialment públiques, i periòdics, s’hi afegeix, ara, la Sentència del Tribunal Constitucional. Qui no albira quin país tornarà a ser el més antisemita d’Europa? El país amb menys jueus i amb més periòdics, amb més televisions i amb més periodistes antisemites: Espanya, amb Catalunya al capdavant.

ICB

ÀRABS-ISRAELIANS

Àrabs-israelians i les celebracions pel 60è aniversari de la independència d'Israel.

El poble àrab de Shfaram va decidir prendre part en els festejos d'Israel pel seu 60è aniversari aquest any, i celebrar cerimonies per a l'ocasió. El seu alcalde àrab-israelià Uran Iassín i altres funcionaris locals es van reunir dijous amb la comissió estatal a càrrec de les celebracions per discutir la naturalesa de les festivitats que es programaran a la vila. Iassín va parlar recentment amb el ministre de la comissió, Ministre Ruhama Avraham-Balila, i li va destacar que Shfaram no vol quedar fora de les celebracions. Iassín va manifestar la seva oposició a la incitació contra l'estat entre el nucli àrab-israelià. "Aquest és el nostre país i desaprovem completament les declaracions fetes pel Higher Monitoring Committee. Volem celebrar una cerimònia central a Shfaram, hissar totes les banderes i tenir una gran festa". "Els 40 mil residents de Sfharam senten que són part de l'Estat d'Israel", va agregar Urian Iassín. "El desig de participar en les festivitats és compartit per la gran majoria dels habitants" L'alcalde va sostenir que "Nosaltres no educarem els nostres joves perquè odiïn el país. Aquest és el nostre país i hem de viure en coexistència amb els residents jueus".

COMUNICAT DE L'ARCCI

Xalom lakhem,

És un escàndol que s'hagi vetat una declaració institucional amb motiu del dia de l'Holocaust, fent el joc als antisemites de sempre, els antisemites d'ara.

L'antisemitisme és un terme modern encunyat a la segona meitat segle XIX, a Europa, que designa l’odi al jueu existent des de l’antigor (antijudaisme), en consolidar-se el poble jueu com a entitat nacional i religiosa i entrar en contacte amb d’altres cultures que es consideraven superiors. Un dels components fonamentals de l’antijudaisme és la judeofòbia religiosa, component que resta, avui, minoritari en evolucionar cap a la judeofòbia biològica (antisemitisme).

L’Holocaust (Xoà), ho demostra l'actuació del BNG, no ha estat superat, ni analitzat, ni assumit.

El món després de l’Holocaust no hauria de deixar espais per a vergonyoses actuacions com l'esmentada. Una persecució majoritàriament soferta pels jueus després de l’ascensió del nazisme al poder a Alemanya i l’extermini dels jueus d’Europa entre els anys 1941 i 1945, no es pot de cap manera, banalitzar i menystenir.

La Xoà representà la culminació tràgica del mil·lenari procés d’antijudaisme i antisemitisme europeus, i refermà la convicció de la necessitat d’un estat nacional jueu independent a la Terra d’Israel. Cal estudiar el fet històric, dins l’Europa culta, per tal de conèixer els mecanismes que engendràren els camps de concentració i extermini. L’any 2001, Isaac Osipovicz, zt”l (Zekher Tzadik Librakhà) de beneïda memòria, m'escrivia des del Canadà: la Xoà és un altre punt, dolorós, per a mi..., la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust no han acabat encara, l’extermini portà la decadència..., la meva família la constituïren els meus pares i els 42 membres que sucumbiren sota les urpes nazis a Polònia.

Lamentablement actuacions com aquest veto, li donen la raó. Diuen que rectificar és de savis, rectificaran?

Andreu Lascorz
President de l'ARCCI

A GALÍCIA

Abel García, al centre (el que porta barba)

Dimiteix un regidor del BNG
Abel García López ha dimitit com a regidor del BNG a Neda (A Coruña) i ha abandonat la militància nacionalista en protesta per la postura del grup parlamentari del Bloc que es va oposar a la declaració institucional del Parlament Gallec per a condemnar l'Holocaust.

Carta de dimissió

BEAUFORT TRAILER

DENOMINACIONS DEL JUDAISME AL LLARG DEL TEMPS-2

Antijudaisme i Antisemitisme. Antisemitisme és un terme modern encunyat a la segona meitat segle XIX, a Europa, que designa l’odi al jueu existent des de l’antigor (antijudaisme), en consolidar-se el poble jueu com a entitat nacional i religiosa i entrar en contacte amb d’altres cultures que es consideraven superiors. Un dels components fonamentals de l’antijudaisme és la judeofòbia religiosa, component que restà minoritari en evolucionar cap a la judeofòbia biològica (antisemitisme). El judaisme davant la seva persistent negació dels sacrificis i l’afirmació de la seva especificitat, s’ha constituït en un component incòmode.
Avui dia, un dels més importants objectius comuns d’Israel i la diàspora és aconseguir una eficaç coordinació contra l’antisemitisme.

L’expulsió de 1492. Radical extirpació quirúrgica d’un poble molt antic a la península. Una triple tragèdia: pels expulsats, pels batejats i pels regnes d’on varen marxar. Ha hagut moltes expulsions de jueus (Guerush Iehudim) arreu, a la península sota el regnat dels visigots i al segle XII protagonitzada pels almohades. A Europa, a Anglaterra al segle XIII, a França als segles XIV i XV, a Portugal al segle XV. Expulsions locals a Alemanya, Itàlia i Àustria, i a Rússia als segles XVIII i XIX.

Moixé Mendelssohn i l’Il·luminisme (Haskàla). Filòsof alemany (1729-1786), precursor de l’Il·luminisme, cercà una religiositat jueva que permetés a les comunitats jueves beure de la cultura humanística europea. Obrí portes i finestres del judaisme al mon, traduí la Bíblia a l’Alemany, considerà que cap religió tenia la veritat absoluta. L’Il·luminisme sorgí a la segona meitat del s. XVIII i el s. XIX, a Alemanya, i posteriorment a Polònia i Rússia. Considerant l’endarreriment dels jueus i inferioritat, es volia incentivar-los per abandonar el seu estil de vida i hàbits particulars, atreurel’s als idiomes i cultures dels països on vivien, a la vestimenta, costums i activitats econòmiques com agricultura i artesania. Així serien acceptats per les societats dels països de residència i pels seus governs. Despreciaven les esperances de redempció enfront les perspectives d’igualtat de drets. La invasió de Napoleó a Alemanya, acabà amb els ghettos i l’aïllament dels jueus.

Theodor Herzl i el sionisme. Nascut l’any 1860 a Budapest, escriví Der Judenstaat (L’Estat jueu) l’any 1895, i l’any 1902 Altneuland (Vella terra nova). Pare del sionisme polític i fundador de l’Organització Sionista Mundial, l’any 1898 Herzl anuncià l’Estat jueu en cinquanta anys i així fou. Les manifestacions d’antisemitisme a Viena, i a París per causa del cas Dreyfus (l’any 1894 una intriga el va acusar de traïció i fou degradat i desterrat l’any següent, fins l’any 1906 no fou absolt), el portaren a la conclusió que era necessari un estat que servís de refugi pel poble jueu. El sionisme volia una solució política pel poble jueu a la Terra d’Israel. Aprofitant la venda de terres, als anys 30 els sionistes començaren a comprar terres, de manera que 10 anys abans del començament de la Segona Guerra Mundial, els dirigents àrabs de Palestina eren conscients que els jueus estaven construint un Estat.

ISRAEL, UNES PÀGINES D'HISTÒRIA

Recorda els temps antics,
reflexiona sobre els anys,
la successió dels temps.
(Deuteronomi, 32:7)

El lloc de naixement del poble jueu és la Terra d'Israel. Aquí es desenvolupà una considerable part de la llarga història de la nació, aquí es formà la seva identitat cultural, religiosa i nacional. Amb l'establiment de l'Estat, la independència jueva -perduda dos mil anys abans- fou recobrada.

Heus aquí un petit esquema per a poder-nos situar:

TEMPS BÍBLICS (circa 3000-538 AEC)
La història jueva comença a la primera meitat del segon mileni AEC amb el Patriarca Abraham, el seu fill Isaac i el seu nét Jacob. La fam obligà Jacob i els seus fills (les 12 tribus d'Israel) a emigrar a Egipte, on els seus descendents esdevingueren esclaus. Uns segles més tard, Moisès va treure el seu poble d'Egipte per retornar a la Terra d'Israel. Passaren 40 anys al deset del Sinaí on reberen la Llei de Moisès i els Manaments.
Amb Josué, les tribus israelites conqueriren la Terrra i abandonaren els costums nòmades. El poble s'agrupà entorn dels líders coneguts com els "jutges", elevats a aquesta dignitat per llur capacitat política i militar. Més tard canviaren aquest liderat tradicional per un governant que pogués unificar les tribus, l'autoritat del qual esdevingué hereditària.
Així fou com, l'any 1028 AEC, s'establí la monarquía amb el rei Saül; el seu successor, David (1004-965 AEC), unificà les tribus i va fer de Jerusalem la capital del regne. El seu fill Salomó (965-930 AEC) convertí el regne en un imperi comercial, i construí el Temple de Jerusalem. Després de la mort de Salomó, el regne es dividí en dos, el d'Israel (amb capital a Samària) i el de Judà (amb capital a Jerusalem), que coexistiren durant uns dos segles.
El regne d'Israel va ser conquerit pels assiris (722 AEC) i el seu poble dispersat (les 10 tribus perdudes d'Israel). El regne de Judà -format per les tribus de Judà i Benjamí- va ser conquerit per Babilònia (586 AEC), el temple va ser destruït, i la major part de la població exiliada a Babilònia.
El relat d'aquests anys d'història el trobem en el Pentatèuc, els cinc llibres que formen la Torà, la Llei. El Pentatèuc té una part narrativa i una part legislativa, i comprèn tres períodes històrics: Hiostòria dels orígens (Gènesi, caps. 1-11), Història dels Patriarques (Gènesi, caps. 12-50), Història del Poble d'Israel (Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi). Pel que fa a la resta de la història antiga, queda reflectida en els següents llibres de l'Antic Testament: Josuè, Jutges, Ruth, els dos llibres de Samuel, els dos dels Reis i els de les Cròniques, Esdras, Mehemias, Tobias, Judith, Ester (10:4-16:24) i els llibres dels Macabeus.

PERÍODES D'INDEPENDÈNCIA (538-63 AEC)
Després de la conquesta de l'Imperi babilònic pels perses (539 AEC), i gràcies al rei Cirus, molts jueus van retornar a Judà, el temple va ser reconstruït, i la vida jueva a la terra d'Israel restaurada. Durant quatre segles, sota la dominació persa i hel.lenística (538-142 AEC), els jueus vàren veure garantida una amplia autonomia. Quan una sèrie de mesures foren imposades pels governants seleucides -amb seu a Síria- per suprimir la pràctica del judaisme, va esclatar una revolta (168 AEC) liderada pels Macabeus (asmoneus), resultant-ne l'establiment d'un regne jueu independent governat per la dinastia asmonea (142-63 AEC).

DOMINI ESTRANGER (63 AEC-1948)
Els romans (63 AEC-313 EC) reemplaçaren els seleucides.L'any 37 AEC Herodes (casat amb la filla d'un assessor del rei asmoneu Hircà II) va ser designat pels romans rei de Judea. Quan la crueltat del domini romà esdevingué insostenible, els jueus es llençaren a una revolta (66 EC) durant els darrers dies de l'emperador Neró, revolta que va acabar amb la destrucció del Segon Temple de Jerusalem (70 EC) i la caiguda de l'últim reducte dels jueus a Massada (73 EC). Un altre intent de recuperar la sobirania nacional va ser la revolta de Bar Kokhba (132), durant la qual es recobrà Judea i Jerusalem.Però només va durar tres anys. Els romans acabaren sotmetent Bar-Kokhba, i -amb la voluntat d'esborrar definitivament el lligam del poble jueu amb la Terra d'Israel- Judea rebé el nom de Palestina, i Jerusalem el de Aelia Capitolina.
Malgrat tot, amb romans i bizantins (313-636) la comunitat jueva que romangué a la Terra d'Israel, va continuar el seu desenvolupament legislatiu, educatiu i cultural.
A partir del segle VII, el país es va veure dominat successivamennt pels àrabs (636-1099), els croats (1099-1291), els mamelucs (1291-1516), els turcs-otomans (1517-1917) i els britànics (1918-1948).
Encara que en nombre reduït, la presència jueva a la terra d'Israel sempre es va mantenir, i es va veure reforçada de tant en tant per la immigració de jueus que retornaven a la llar ancestral des dels respectius països de dispersió.

SIONISME
L'ideal de retornar a Sió (sinònim de Jerusalem i de la Terra d'Israel) va ser el punt de mira de la vida jueva a la Diàspora durant segles. En el Primer Congrés Sionista (1897) convocat per Teodor Herzl a Basilea, el moviment sionista es va constituir com organització política per promoure el retorn del poble jueu a la Terra d'Israel.
La incapacitat britànica per conciliar les conflictives demandes de les comunitats jueva i àrab, va dur al govern britànic (abril 1947) a exigir que la "Questió Palestina" passés a mans de l'Assemblea Nacional de les Nacions Unides.L'ONU va votar (29 de novembre de 1947) a favor de l'establiment de dos estats en la zona oest del riu Jordà, un de jueu i un d'àrab. Els jueus acceptaren el pla de partició; els àrabs el rebutjaren.

INDEPENDÈNCIA
En acabar el Mandat Britànic (14 de maig de 1948), es proclamà l'Estat d'Israel en l'àrea assignada al Pla de Partició de 1947. Al cap de 24 hores començà la Guerra de la Independència, que acabà el juliol de 1949.


Decanta't del mal i fes el bé,
busca la pau, procura aconseguir-la.
(Salm 34, 15)

(R. Ll. i O. Quadern de viatge, "Grup Rambam", agost 1999)

DENOMINACIONS DEL JUDAISME AL LLARG DEL TEMPS

Denominacions del judaisme al llarg del temps

Moixé (Moixé Rabenu). “Moixé el nostre mestre”. Líder del poble d’Israel a l’Èxode d’Egipte, receptor dels deu Manaments a les Taules de la Llei (Lukhot Ha-Brit) a la muntanya del Sinaí. Establí les bases de la cultura israelita. “El primer redemptor”, i “el pastor fidel”. Segons el Talmud va transmetre els 613 preceptes inclosos a la Torà. Apareix al text bíblic com la persona que més s’acostà a Déu, l’home que va arribar al nivell d’integritat més elevat i que coneixia tota la Llei jueva: escrita, oral, la seva interpretació mística i la Càbala. Símbol del savi humil, que mai va deixar d’estudiar. Morí el 7 del mes d’Adar, sense poder retornar a la Terra Promesa.

La diàspora (Galut) en el passat. Allunyament forçós del poble jueu de la seva terra. A la Torà se la menciona com el càstig més sever pel poble d’Israel si no compleix els preceptes religiosos (mitzvot). Es promet que els exiliats (golim) podran retornar si abandonen el mal camí. Una de les primeres etapes de l’era messiànica serà la reunió de diàspores. La Diàspora és una desgràcia pel poble jueu, per Déu i l’univers. La seva finalització (gueulà) implica la millora del món i cada jueu ha de col·laborar. El sionisme refusà tota noció positiva de la Diàspora. A la història jueva es mencionen tres Galut, la d’Egipte, la de Babilònia (587 a.e.c) i la que començà després de la destrucció del Segon Temple de Jerusalem (70 e.c) i continua parcialment fins avui dia.

Sefaradí i Ashkenazí. Terme que designa avui dia els descendents dels expulsats de la península Ibèrica el 1492 i dels conversos forçats de Portugal, i les comunitats de la Mediterrània. Deriva del nom hebreu de la península: Sefarad. Els comunitats sefaradím tenen una versió especial de pregàries, lleis, costums, melodies i també una llengua: el judeoespanyol o ladino.
En un principi, epítet dels jueus d’Alemanya i el nord de França, per diferenciar-se dels sefaradím. Des del s. XVI designa també els jueus de l’Europa oriental. Els ashkenazím mantenen diferències amb els sefaradím en versió i melodia de les pregàries, costums i, en el passat, també per l’idioma comú, el Yiddish. Els seus descendents que emigraren a tots els països del mon, també s’anomenen ashkenazím. Abans de l’Holocaust, el 90% dels jueus era Ashkenazí, actualment són aproximadament un 70% del poble jueu.

Ladino o Judeoespanyol i Yiddish. Dins el concepte de Ladino o Judeoespanyol, hi ha modalitats de les llengües parlades pels jueus expulsats el 1492. És una barreja de castellà antic, mots hebreus i d’altres llengües, escrit moltes vegades en caràcters Raxí.
Llengua utilitzada pels jueus d’origen centreuropeu, els ashkenazím, va aparèixer com a llengua de les comunitats jueves a Germania pels volts del segle VII i es va anar consolidant al segle XI. És un garbuix de llengües germàniques amb elements hebreus, escrit amb grafia hebrea. Yiddish vol dir jueu, en aquesta llengua.

Rabí Moixé ben Maimón (RaMBaM). Maimònides (1138-1204). Un dels principals pensadors jueus, nascut a Còrdova. Als onze anys les persecucions dels almohades van destruir força comunitats jueves. La família marxà i als 28 anys s’establí a Fes. Estudià Torà, ciències i filosofia àrab i s’especialitzà en medicina. Fanàtics musulmans l’obligaren a marxar i arribà a Éretz Israel, la Terra d’Israel. El país era destruït i s’establí l’any 1168 a Egipte, on fou Naguid (cap de la comunitat jueva) i organitzà les comunitats locals. Renovà el judaisme. A la Guia dels Perplexes, obra fonamental del judaisme rabínic intentà conciliar filosofia i religió.