RECONEIXEMENT A ISRAEL

ESTIMATS AMICS I AMIGUES DE L'OLEI

Todà rabà miCatalunya!

A. Lascorz

ARTICLE DE LA PILAR RAHOLA

Articulo de Pilar Rahola. El Islam de las luces sufre hoy el violento ataque de un virus totalitario que intenta frenar su desarrollo ético.


Judíos de seis brazos.

Lunes por la noche, en Barcelona. En el restaurante, un centenar de abogados y jueces. Se han reunido para oír mis opiniones sobre el conflicto de Oriente Medio. Saben que soy un barco heterodoxo, en el naufragio del pensamiento único que impera en mi país, sobre Israel. Quieren escucharme. Alguien razonable como yo, dicen, ¿por qué se arriesga a perder la credibilidad, defendiendo a los malos, a los culpables? Les digo que la verdad es un espejo roto, y que todos tenemos algún fragmento. Y provoco su reacción: “todos ustedes se creen expertos en política internacional, cuando hablan de Israel, pero en realidad no saben nada. ¿Se atreverían a hablar del conflicto de Ruanda, de Cachemira, de Chechenia?”. No. Son juristas, su terreno no es la geopolítica. Pero con Israel se atreven. Se atreve todo el mundo. ¿Por qué? Porqué Israel está bajo la permanente lupa mediática y su imagen distorsionada, contamina los cerebros del mundo. Y, porqué forma parte de lo políticamente correcto, porqué parece solidario, porqué sale gratis hablar contra Israel. Y así, personas cultas, cuando leen sobre Israel están dispuestas a creerse que los judíos tienen seis brazos, como en la Edad Media creían todo tipo de barbaridades. Sobre los judíos de antaño y los israelíes de hoy, todo vale.

La primera pregunta, pues, es porqué tanta gente inteligente, cuando habla sobre Israel, se vuelve idiota. El problema que tenemos quienes no demonizamos a Israel, es que no existe el debate sobre el conflicto, existe la pancarta; no nos cruzamos ideas, nos pegamos con consignas; no gozamos de informaciones serias, sufrimos periodismo de hamburguesa, fast food, lleno de prejuicios, propaganda y simplismo. El pensamiento intelectual y el periodismo internacional, ha dimitido en Israel. No existe. Es por ello que cuando se intenta ir más allá del pensamiento único, pasa a ser sospechoso, insolidario y reaccionario, y es inmediatamente segregado. ¿Por qué?

Hace años que intento responder a esta pregunta: ¿por qué? ¿Por qué de todos los conflictos del mundo, solo interesa éste? ¿Por qué se criminaliza un pequeño país, que lucha por su supervivencia? ¿Por qué triunfa la mentira y la manipulación informativa, con tanta facilidad? ¿Por qué todo, es reducido a una simple masa de imperialistas asesinos? ¿Por qué las razones de Israel nunca existen? ¿Por qué nunca existen culpas palestinas? ¿Por qué Arafat es un héroe, y Sharon un monstruo? En definitiva, ¿por qué, siendo el único país del mundo amenazado con la destrucción, es el único al que nadie considera víctima?

No creo que exista una única respuesta a estas preguntas. Al igual que es imposible explicar completamente la maldad histórica del antisemitismo, tampoco resulta posible explicar la imbecilidad actual del antiisraelismo. Ambas beben de las fuentes de la intolerancia, la mentira y el prejuicio. Si, además, aceptamos que el antiisraelismo es la nueva forma de antisemitismo, concluimos que han cambiado las contingencias, pero se mantienen intactos los mitos más profundos, tanto del antisemitismo cristiano medieval, como del antisemitismo político moderno. Y esos mitos han desembocado en el relato sobre Israel. Por ejemplo, el judío medieval que mataba niños cristianos para beber su sangre, conecta directamente con el judío israelí que mata niños palestinos, para quedarse sus tierras. Siempre son niños inocentes y judíos oscuros. Por ejemplo, los banqueros judíos que querían dominar el mudo a través de la banca europea, según el mito de los Protocolos, conecta directamente con la idea de que los judíos de Wall Street dominan el mundo a través de la Casa Blanca. El dominio de la prensa, el dominio de las finanzas, la conspiración universal, todo aquello que configuró el odio histórico contra los judíos, desemboca hoy en el odio a los israelíes. En el subconsciente, pues, late el ADN antisemita occidental, que crea un eficaz caldo de cultivo. Pero, ¿qué late en el consciente? ¿Por qué hoy surge con tanta virulencia una renovada intolerancia, ahora centrada, no en el pueblo judío, sino en el estado judío? Desde mi punto de vista, ello tiene motivos históricos y geopolíticos, entre otros el cruento papel soviético durante décadas, los intereses árabes, el antiamericanismo europeo, la dependencia energética de Occidente y el creciente fenómeno islámico.

Pero también surge de un conjunto de derrotas que sufrimos como sociedades libres y que desemboca en un fuerte relativismo ético.

Derrota moral de la izquierda. Durante décadas, la izquierda levantó la bandera de la libertad, allí donde existía la injusticia, y fue la depositaria de las esperanzas utópicas de la sociedad. Fue la gran constructora de futuro. A pesar de que la maldad asesina del estalinismo hundió esas utopías y dejó a la izquierda como el rey desnudo, despojada de atuendos, ha conservado intacta su aureola de de lucha, y aún marca las pautas de los buenos y los malos del mundo. Incluso aquellos que nunca votarían posiciones de izquierdas, otorgan un gran prestigio a los intelectuales de izquierdas, y permiten que sean ellos los que monopolicen el concepto de solidaridad. Como han hecho siempre. Así, los luchadores contra Pinochet, eran los luchadores de la libertad, pero las víctimas de Castro, son expulsados del paraíso de los héroes, y convertidos en agentes de la CIA, o en fascistas encubiertos. Recuerdo perfectamente como, de joven, en la Universidad combativa de la España de Franco, leer a Solzhenitsyn era un anatema… Y así, el hombre que alzaba el grito desde el agujero negro del Gulag estalinista, no podía ser leído por los luchadores antifranquistas, porqué ni existían las dictaduras de izquierdas, ni las victimas que las combatían.

Esa traición histórica a la libertad, se reproduce en el momento actual, con precisión matemática. También hoy, como ayer, esa izquierda perdona ideologías totalitarias, se enamora de dictadores y, en su ofensiva contra Israel, ignora la destrucción de derechos fundamentales. Odia a los rabinos, pero se enamora de los imanes; grita contra el Tsahal, pero aplaude a los terroristas de Hamás; llora por las víctimas palestinas, pero desprecia a las víctimas judías; y cuando se conmueve por los niños palestinos, solo lo hace si puede culpar a los israelíes. Nunca denunciará la cultura del odio, o su preparación para la muerte, o la esclavitud que sufren sus madres. Y mientras alza la bandera de Palestina, quema la bandera de Israel. Hace un año, en el Congreso de AIPAC en Washington, hice las siguientes preguntas: “¿Qué patologías profundas alejan a la izquierda de su compromiso moral? ¿Por qué no vemos manifestaciones en París, o en Barcelona en contra de las dictaduras islámicas?¿Por qué no hay manifestaciones, en contra de la esclavitud de millones de mujeres musulmanas? ¿Por qué no se manifiestan en contra del uso de niños bombas, en los conflictos donde el Islam está implicado? ¿por qué la izquierda, solo está obsesionada en luchar contra dos de las democracias más sólidas del planeta, y las que han sufrido atentados más sangrantes, Estados Unidos e Israel?”… Porqué la izquierda que soñó utopías ha dejado de soñar, quebrada en el Muro de Berlín de su propio fracaso. Ya no tiene ideas, sino consignas. Ya no defiende derechos, sino prejuicios. Y el mayor prejuicio de todos es el que tiene contra Israel. Acuso, pues, de forma clara: la principal responsabilidad del nuevo odio antisemita, disfrazado de antiisraelismo, proviene de aquellos que tendrían que defender la libertad, la solidaridad y el progreso. Lejos de ello, defienden a déspotas, olvidan a sus víctimas y callan ante las ideologías medievales que quieren destruir la civilización. La traición de la izquierda es una auténtica traición a la modernidad.

Derrota del periodismo. Tenemos un mundo más informado que nunca, pero no tenemos un mundo mejor informado. Al contrario, las autopistas de la información nos conectan con cualquier punto del planeta, pero no nos conectan ni con la verdad, ni con los hechos. Los periodistas actuales no necesitan mapas, porqué tienen Google Earth, no necesitan saber historia, porqué tienen Wikipedia. Los históricos periodistas que conocían las raíces de un conflicto, aún existen, pero son una especie en vías de extinción, devorados por este periodismo de hamburguesa que ofrece noticias fast-food, a lectores que desean información fast-food. Israel es el lugar del mundo más vigilado y, sin embargo, el lugar del mundo menos comprendido. Por supuesto, también influye la presión de los grandes lobbys del petrodólar, cuya influencia en el periodismo es sutil pero profunda. Cualquier mass media sabe que si habla contra Israel, no tendrá problemas. Pero ¿qué ocurrirá si critica a un país islámico? Sin duda, entonces, se complicará la vida. No nos confudamos. Parte de la prensa que escribe contra Israel, se vería reflejada en una aguda frase de Goethe: "nadie es más esclavo que el que se tiene por libre, sin serlo". O también en otra, más cínica de Mark Twain: “Conoce primero los hechos y luego distorsiónalos cuanto quieras”.

Derrota del pensamiento crítico. A todo ello, cabe sumar el relativismo ético que define el momento actual, y que se basa, no en la negación de los valores de la civilización, sino en su banalización. ¿Qué es la modernidad? Personalmente lo explico con este pequeño relato: si me perdiera en una isla desierta, y quisiera volver a fundar una sociedad democrática, solo necesitaría tres libros: las Tablas de la Ley, que establecieron el primer código de la modernidad. “El no matarás, no robarás,…” fundó la civilizacion moderna. El código penal romano. Y la Carta de Derechos Humanos. Y con estos tres textos, volveríamos a empezar. Estos principios, que nos avalan como sociedad, son relativizados, incluso por aquellos que dicen defenderlos. “No matarás”…, depende de quien sea el objetivo…, piensan aquellos que, por ejemplo en Barcelona, se manifestaron con gritos a favor de Hamás. “Vivan los derechos humanos”…, depende de a quien se aplican, y por ello no preocupan millones de mujeres esclavas. “No mentirás”…, depende de si la información es un arma de guerra a favor de una causa. La masa crítica social se ha adelgazado y, al mismo tiempo, ha engordado el dogmatismo ideológico. En ese doble viraje, los valores fuertes de la modernidad han sido substituidos por un pensamiento débil, vulnerable a la manipulación y al maniqueismo.

Derrota de la ONU. Y con ella, una rotunda derrota de los organismos internacionales que deben velar por los derechos humanos, y que se han convertido en muñecos rotos en manos de déspotas. La ONU solo sirve para que islamofascistas como Ahmadineyad, o demagogos peligrosos como Hugo Chávez, tengan un altavoz planetario desde donde escupir su odio. Y, por supuesto, para atacar sistemáticamente a Israel. También contra Israel, la ONU vive mejor.

Finalmente, derrota del Islam. El Islam de las luces sufre hoy el violento ataque de un virus totalitario que intenta frenar su desarrollo ético. Este virus usa el nombre de Dios para perpetrar los horrores más inimaginables: lapidar mujeres, esclavizarlas, usar embarazadas y jóvenes con retraso mental como bombas humanas, adiestrar en el odio, y declarar la guerra a la libertad. No olvidemos, por ejemplo, que nos matan con móviles vía satélite conectados… con la Edad Media…
Si el estalinismo destruyó a la izquierda, y el nazismo destruyó a Europa, el fundamentalismo islámico está destruyendo al Islam. Y también tiene, como las otras ideologías totalitarias, un ADN antisemita. Quizás el antisemitismo islámico es el fenómeno intolerante más serio de la actualidad, no en vano afecta a más de 1.300 millones de personas educadas, masivamente, en el odio al judío.

En la encrucijada de estas derrotas, se encuentra Israel. Huérfano de una izquierda razonable, huérfano de un periodismo serio y de una ONU digna, y huérfano de un Islam tolerante, Israel sufre el violento paradigma del siglo XXI: la falta de compromiso sólido con los valores de la libertad. Nada resulta extraño. La cultura judía encarna, como ninguna, la metáfora de un concepto de civilización que hoy sufre ataques por todos los flancos. Ustedes son el termómetro de la salud del mundo. Siempre que el mundo ha tenido fiebre totalitaria, ustedes han sufrido. En la Edad Media española, en las persecuciones cristianas, en los progroms rusos, en el fascismo europeo, en el fundamentalismo islámico. Siempre, el primer enemigo del totalitarismo ha sido el judío. Y en estos tiempos de dependencia energética y desconcierto social, Israel encarna, en propia carne, al judío de siempre.

Una nación paria entre las naciones, para un pueblo paria entre los pueblos. Es por ello que el antisemitismo del siglo XXI se ha vestido con el eficaz disfraz del antiisraelismo. ¿Toda la crítica contra Israel es antisemita? No. Pero, todo el antisemitismo actual se ha volcado en el prejuicio y la demonización contra el Estado judío. Un nuevo vestido para un viejo odio.

Dijo Benjamin Franklin: “donde mora la libertad, allí está mi patria”. Y añadió Albert Einstein: “la vida es muy peligrosa. No por las personas que hacen el mal, sino por las que se sientan a ver lo que pasa”. Este es el doble compromiso aquí y hoy: no sentarse nunca a ver pasar el mal y Defender siempre las patrias de la libertad.

COL·LEGI I FUNDACIÓ HATIKVÀ

El Col·legi Hatikvà va nèixer l'any 1972, sota el nom de Col·legi Sefardí de Barcelona.

Actualment el Col·legi és a la localitat de Valldoreix, a la seva pàgina web es pot llegir: "El nostre ensenyament conjuga els aspectes humanístics i informatius per a oferir una educació multicultural que combina el marc curricular establert pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya amb el llegat del poble jueu. Basem la nostra filosofia en valors humans i democràtics que constituïxen la base cultural de la nostra existència. Oferim per a això un currículum integrat i compromès amb els valors jueus i amb l'estudi de nostres tradicions.

Reunim alumnes de tota tendència, en harmonia i respecte amb les conviccions de cadascú. Els alumnes creixen i desenvolupen la seva identitat amb continguts que es nodreixen en les fonts i valors mil·lenaris del nostre poble i que els conviden a comprometre's com a actius participants de la seva realitat social.

La nostra educació es basa en una formació integral dels alumnes i els prepara a assumir compromisos socials. Per a això, vam situar a l'individu en el seu conjunt i desenvolupem totes les aptituds que hi ha en ell/a, perquè així, en la seva homogeneïtat, es realitzi com ésser humà."

LA FUNDACIÓ HATIKVÀ vol vetllar per l'èxit d'aquesta nova escola i a la vegada promocionar-la. Però la consolidació, creixement i l'èxit del col·legi depèn de recursos econòmics i humans, que actualment són insuficients.

Si voleu més informació sobre com fer un donatiu, si us plau telefoneu a la Sra. Valérie Melul, a l'oficina de la Fundació als telèfons 936 744 757, o 686 653 472, o envieu un correu electrònic a: fundacionhatikva@gmail.com

TODÀ RABÀ!

CONFERÈNCIA A BARCELONA

Dreidels

http://www.youtube.com/watch?v=u2_8WQ4w0Q0

Khanukiot per tot el món

Dreidel-Sevivon

Un Dreidel és una mena de baldufa amb quatre cares amb una lletra hebrea a cada costat.
L'utilitzen els nens i nenes especialment durant Khanukàh, el joc consisteix en fer girar el Dreidel i fer apostes.
Nens i nenes solen jugar amb un pot de gelten, que són monedes de xocolata cobertes de paper d'alumini de color or, o també es pot jugar amb dolços, fruits secs, panses de raïm....
Dreidel és una paraula en jiddisch que ve de la paraula alemanya "drehen", que significa "torn". En hebreu, el Dreidel s'anomena "sevivon", que prové de l'arrel "Savova" i també significa "torn".

Orígens

Un joc semblant al joc del Dreidel va ser popular durant el govern de Antíoc. Durant aquest període els jueus no eren lliures de practicar la seva religió obertament, així que quan es reunien per estudiar la Torà en portaven. Si els soldats van apareixien, ràpidament amagaven el que estaven estudiant i es posaven a jugar.

Significat de les Lletres Hebrees del Dreidel
Un Dreidel té una lletra hebrea a cada costat. Fora d'Israel, les cares són: נ (Nun), ג (Gimmel), ה (Hei) i ש (Xin), que representen la frase hebrea "Nes Gadol Haià Xam". Aquesta frase significa "un gran miracle va passar allà [a Israel]."

Després que l'Estat d'Israel va ser fundat l 1948, les lletres hebrees s'han canviat pels dreidels utilitzats a Israel. Es van convertir en: נ (Nun), ג (Gimmel), ה (Hei) i פ (Pei), que representen la frase hebrea "Nes Gadol Haià Po". Això significa "un gran miracle va passar aquí".

El miracle fa referència en les dues versions de la frase en hebreu al miracle de l'oli de Khanukàh, que va durar vuit dies, en lloc d'un.

PRIMERA ESPELMA DE KHÀNUKAH

Ha començat Khànukah, la festa de les lluminàries, la festa de la independència i purificació del Temple de Jerusalem.

Que les llums de Khànukah ens il·luminin.

Xabat xalom!

PRESENTACIÓ DE LLIBRE

Divendres 11 de desembre · 19:30 hores. Sala de conferències del Port de Tarragona(edifici de l'Autoritat Portuària)
Presentació del llibre de F. Andreu Lascorz Arcas

El judaisme a les comarques de Tarragona
Intervindran: l'autor (F. Andreu Lascorz), el president de l'Autoritat Portuària de Tarragona (Josep Anton Burgasé), Joan Menchon (historiador i arqueòleg) i el director de Silva Editorial (Manuel Rivera)

_________________________________________________________
F. Andreu Lascorz Arcas.

Montsó (Monzón) 1962. Resident a Reus. Llicenciat en Filologia Hebrea (Universitat de Barcelona). Professor a l’IES Lluís Domènech i Montaner de Reus. Ha impartit classes d’Introducció al judaisme català per a professors, organitzades pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat.

Autor dels llibres: La aljama judía de Monzón, la olvidada (2001), La aljama judía de Monzón, la recordada (2003) i Puentes hacia Israel (2006). Ha publicat articles divulgadors sobre història i cultura hebrees en múltiples publicacions periòdiques. Ha participat en diversos seminaris i congressos nacionals i internacionals i pronunciat conferències a Espanya, França, Turquia i Israel.

És l’actual president de l’Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel ARCCI i del Fòrum OLEI Catalunya.

L’obra: Aquest llibre té un caire divulgatiu. L’obra ens submergeix en una realitat poc coneguda fins al moment, la del judaisme i els jueus a les comarques de Tarragona. Ens fa comprendre la realitat i la quotidianitat d’una comunitat ben integrada, arrelada, florescent i diferenciada de la resta de comunitats existents a altres indrets de Sefarad. Des de 1492 es van voler esborrar segles de convivència i coexistència a casa nostra i el record de comunitats jueves molt rellevants a les nostres comarques (un record que van mantenir els descendents dels expulsats fins al dia d’avui). Tot plegat ens convida a un retrobament amb la mirada posada en un futur on hi capiguem tots, on la diferència sigui un valor positiu. Explorar el llegat jueu a les nostres comarques implica conèixer la música, el cinema, la literatura i infinitat de manifestacions. L’extensa bibliografia pot incitar els lectors a explorar camins nous de coneixement i de diàleg, lluny de fanatismes i fòbies.

SIGNATURES CONTRA UN BOICOT A ISRAEL

ACTION ALERT

OVERTURN SPAIN'S BOYCOTT OF ISRAEL'S ARIEL UNIVERSITY CENTER

SIGN THE PETITION—AND WRITE TO THE U.S. AND SPANISH GOVERNMENTS THE U.S. DEPARTMENT OF ENGERGY SHOULD DEMAND THAT SPAIN REVOKE ITS DISCRIMINATORY DECISION, OR LOSE U.S. SPONSORSHIP AND THE PRIVILEGE OF HOLDING THE SOLAR DECATHLON

http://www.standwithus.com/Petition/ariel/

EXPOSICIÓ AL PORT DE TARRAGONA

EL PRESIDENT DE L’AUTORITAT PORTUÀRIA DE TARRAGONA
Sr. Josep Anton Burgasé Rabinad
i
LA PRESIDENTA DE L’AMICAL DE MAUTHAUSEN
Sra. Rosa Toran
es complauen a convidar-vos a la inauguració de l’exposició
Imatges i memòria de Mauthausen

A l’inici de l’acte, la Sra. Rosa Toran ens oferirà la conferència Els republicans als camps nazis




L’acte tindrà lloc el proper dijous dia 3 de desembre de 2009, a les 19.00 hores al Tinglado 4 del Moll de Costa del Port de Tarragona
L’exposició es podrà visitar del 3 de desembre de 2009 al 31 de gener de 2010

L'ARCCI HA FET 31 ANYS

Notes per a una Història.

El primer ambaixador d'Israel a Espanya, Samuel Hadas, va reconèixer repetidament que l'ARCCI, aleshores ARCEI, va contribuir en aquells anys a crear un clima favorable per a l'establiment de les relacions diplomàtiques.

Tot va començar amb la visita de Jacob Tsur, president de l'Institut Central de Relacions Culturals Israel-Hispanoamèrica, Espanya i Portugal, amb seu a Jerusalem, ens va citar tres persones de la Comunitat, el 19 d'abril de 1977. Va proposar la fundació d'un Institut de Relacions Culturals amb Israel, tot i no existir en aquell temps relacions diplomàtiques entre els dos països. A mi em va seduir la idea, era necessària una entitat difusora de la cultura d'ambdós països. El mateix estiu del 1977 professors del Dept. d'Hebreu de la Universitat de Barcelona vam participar a Jerusalem en un Congrés Mundial d'Estudis Jueus, al costat d'uns semítistes de Salamanca i de Granada. Convocats tots per l'Institut Central (un 12 d'agost), el seu director Itzhak Shefi va proposar la creació d'un Institut. El director em va dir amb sorprenent determinació: "Vostè ho ha fundar".

Vaig trobar una entusiasta col•laboradora en la persona de Roser Lluch. A la primavera següent vam convocar a casa meva a un bon nombre de persones, per tal de constituir una Junta Gestora. Estaven presents dos israelians: Najum Schutz, director general del Dept. de Relacions Externes de l'Organització Sionista Mundial i Pau Figueres, professor israelià originari de Terrassa. Cinc dels assistents es van apuntar a la Junta Gestora. Va ser el 17 D'ABRIL DE 1978.

Els llargs passos per a la legalització els va donar la Roser Lluch. L'entitat anava a dir-se Institut, a semblança de l'Institut Francès, l'Italià, el British Institute i el Nordamericà. Però no va poder ser, perquè Israel no tenia representació diplomàtica a Espanya. Així és com ens vam quedar en Associació.

El 29 de novembre del 78-avui fa 31 anys-vam lliurar l'acta fundacional i els estatuts al Govern Civil. Vam ser inscrits en el Registre en el febrer següent. El primer acte públic, ja a l'abril del 79, vam decidir celebrar al carismàtic Ateneu Barcelonès. No va ser una bona idea. L'Ateneu llavors era lloc de reunió quotidiana dels estudiants palestins, libanesos, etc. Cosa que ignoràvem. Ja al carrer van repartir pasquins i caricatures insidioses, però a l'hora del col·loqui van començar crits i aldarulls, i crec recordar que Baltasar Porcel, un dels ponents, va ser sacsejat. La continuació de l'acte es va haver de suspendre. Curiosament mai més vam tenir problemes amb els musulmans, en canvi sí, ocasionalment, amb antisemites locals.

Després de celebrar molts actes en diversos locals, preferentment a la Facultat de Filologia, l'octubre del 83 vam llogar un espaiós local al carrer Diputació 237, on cabien unes 70 persones per a conferències. Allà vam organitzar nombroses exposicions, projeccions de documentals, la majoria cedides per l'Institut Weizmann de Rehovot, recitals, una fira anual del llibre jueu, etc. El local s'obria totes les tardes i es donaven classes d'hebreu.

Les nostres gestions van tenir tant d'èxit que l'Ambaixada d'Israel, ja establerta a Madrid al gener de 1986, ens va confiar aquesta tasca per a tota Espanya.

L'abril de 1986, d'Associació de Relacions Culturals Espanya-Israel passem a ser Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel. No es tractava només de subratllar el caràcter català de l'entitat, sinó també d'adequar-nos a la realitat. Havíem estat, al costat d'una entitat semblant a Navarra, pioners d'aquestes associacions en el país i enviàvem conferenciants, exposicions, documentals, etc. a Madrid, Toledo, Palència, Pamplona, Tudela, Ripollet, Tortosa, etc., i també assessoràvem a altres associacions de relacions culturals amb Israel per a la seva creació.

A poc a poc el treball se'ns va fer excessiu, i vam decidir centrar les nostres activitats a Catalunya i Israel.

El primer president de ARCEI va ser el compositor Jordi Cervelló, el segon el Dr August Panyella, director del Museu Etnològic de Montjuïc, seguit de Baltasar Porcel, finalment Núria Espert. Els vicepresidents van ser durant molts anys els catedràtics de Llengua i Literatura Hebrea de la Universitat, els doctors Gregorio del Olmo, Díaz Esteban, Ribera Florit. Roser Lluch i jo compartíem la secretaria. Al traslladar Roser la seva residència a Palma (1988) va ocupar el seu càrrec la Mercè Rodríguez. Molt devem també a Manuel Forcano i Joan B. Culla. Segur que em deixo alguns noms que mereixerien ser citats, ho sento.

Em queda per comptar el més destacat dels potser 150 actes públics que vam arribar a organitzar fins al 1994. Per al V Centenari de l'Expulsió dels jueus d'Espanya, amb la Núria Espert i David Grebler i la seva Fundació Baruj Spinoza vam organitzar un acte commemoratiu al Palau de la Música. Gràcies a Núria Espert van participar entre d'altres Victòria dels Àngels, M. García Morante, el violinista Ángel Jesús García i Paco Ibáñez. Ricardo Fernández Deu va fer de presentador i es va llegir una locució de Camilo José Cela. La Coral Sant Jordi va cantar en hebreu els "Salms de Chichester", de Leonard Bernstein. Tot això sota direcció de Núria Espert. Jordi Pujol i Pasqual Maragall van compartir una llotja, i després Jordi Maragall va pronunciar un discurs des de l'escenari. Per al programa van escriure dos textos molt il·lustratius Vicenç Villatoro i Carles Sentís.

RESUM DEL PARLAMENT DEL DR. JAIME VÁNDOR AMB MOTIU DELS 30 ANYS DE L'ARCCI.

COL·LEGI HATIKVÀ

Estimats amics,

Us informen que la pàgina web del col·legi HATIKVÀ ja és online,

http://www.colegiohatikva.com/index.php?lang=cat

us convidem a entrar-hi i conèixer un magnífic col·legi, que formen uns magnífics professors, un alumnat molt estimulant i pares implicats en la formació global dels seus fills.

"El judaisme és un fenomen cultural viu que es desenvolupa en una dimensió històrica, molt àmplia i diversa, d'influència universal.
El nostre objectiu és que els nostres alumnes s'identifiquin amb el nostre poble i es comprometin com a part activa en el desenvolupament i continuïtat del poble jueu, garantint el respecte per les diverses manifestacions de la identitat jueva."

VIATGE A MALLORCA

L'AMISTAT JUDEO-CRISTIANA VALÈNCIA
i
INSTITUT DE RELACIONS CULTURALS
ILLES BALEARS-ISRAEL

Es complauen en convidar-vos a participar al
VIATGE A MALLORCA
Els dies 4 a 8 de Desembre
PROGRAMA
Divendres 4 – 19:40 - Eixida en avió
Arribada i sopar
Dissabte 5 – 10:00 - Visita guiada al Call
17:00 - Acte Acadèmic a "Ca`n Cera"
20:00 - Visita guiada a la Seu "Preguem a la Seu"
Diumenge 6 – 10:30 - Eucaristía a la Seu
12:00 – Excursió a Valldemossa
Dilluns 7 – Trobada amb la Comunitat Jueva de les Illes Balears
Temps lliure
Dimarts 8 – 10:00 - Eucaristía a Nostra Senyora de Monti-Sion
16:30 -Tornada a València

Viatge coordinat p`En Josep Buades, S.I.

Hostatge Casal de Exercicis "San Alonso Rodríguez" C/ Verge de la Bonanova 4, Son Bono (Gènova) 07015 Ciutat de Mallorca

Es prega a les persones interessades, cridar lo mes aviat al 616945066 i comprar cadascu els billets d´avió per Internet.

NULLA DIES SINE LINEA

Jerusalem, capital eterna d'Israel, única i indivisible

SÓC UN PROFETA POBRE

serigrafia de BEN AVRAM

Sóc un profeta pobre. Com un nen que només té

dos colors. Jo pinto la meva vida amb guerra

i amor, amb soroll i silenci.

Els grans profetes van escampar la meitat de les seves profecies

com cigars fumejants a mig fumar.

Jo res recullo i en faig profecies pobres.

En dipòsits plens d'aigua, l'aigua calla,

i en canonades buides gemega i panteixa la no-aigua.

Les paraules es beuen "sang, suor i llàgrimes"

i són abocades a la brossa. Paraules d'un sol ús

com mocadors de paper. Homes d'un sol ús

aquesta és la seva eternitat.

Les paraules haurien d'haver estat buides

i ser estrictes i severes, com el llindar de les aigües.

Desesperació i esperança, alegria i tristesa, tranquil·litat i fúria

s'haurien d'haver escolat cap als dos costats

d'un nou cicle.

Sóc un profeta pobre. Visc en l'esperança dels demés,

com en un raig de llum no destinat a il·luminar-me,

la meva sombra és la meva aparença, la meva imatge,

però amago en el meu cos una il·lustre i bella figura,

m'estic entre el vident i la seva visió.

Sóc un profeta pobre que al migdia torna a casa

a dinar i descansar, i a dormir a la tarda.

Tinc vacances i anys sabàtics

i assegurança de vida i pensió per a la vellesa.

Vaig començar la vida molt avall.

Quan ascendeixo amb l'ànima embriaga,

quan arribo al capdamunt de les meves visions,

em trobo amb la gent de cada dia,

que té fills i feina, i preocupacions familiars

i inquietuds casolanes. Aquestes són les meves visions. Sóc un profeta pobre.

També el puny fou una vegada una mà oberta i dits, 1889. Yehuda Amijai