DENOMINACIONS DEL JUDAISME AL LLARG DEL TEMPS

Denominacions del judaisme al llarg del temps

Moixé (Moixé Rabenu). “Moixé el nostre mestre”. Líder del poble d’Israel a l’Èxode d’Egipte, receptor dels deu Manaments a les Taules de la Llei (Lukhot Ha-Brit) a la muntanya del Sinaí. Establí les bases de la cultura israelita. “El primer redemptor”, i “el pastor fidel”. Segons el Talmud va transmetre els 613 preceptes inclosos a la Torà. Apareix al text bíblic com la persona que més s’acostà a Déu, l’home que va arribar al nivell d’integritat més elevat i que coneixia tota la Llei jueva: escrita, oral, la seva interpretació mística i la Càbala. Símbol del savi humil, que mai va deixar d’estudiar. Morí el 7 del mes d’Adar, sense poder retornar a la Terra Promesa.

La diàspora (Galut) en el passat. Allunyament forçós del poble jueu de la seva terra. A la Torà se la menciona com el càstig més sever pel poble d’Israel si no compleix els preceptes religiosos (mitzvot). Es promet que els exiliats (golim) podran retornar si abandonen el mal camí. Una de les primeres etapes de l’era messiànica serà la reunió de diàspores. La Diàspora és una desgràcia pel poble jueu, per Déu i l’univers. La seva finalització (gueulà) implica la millora del món i cada jueu ha de col·laborar. El sionisme refusà tota noció positiva de la Diàspora. A la història jueva es mencionen tres Galut, la d’Egipte, la de Babilònia (587 a.e.c) i la que començà després de la destrucció del Segon Temple de Jerusalem (70 e.c) i continua parcialment fins avui dia.

Sefaradí i Ashkenazí. Terme que designa avui dia els descendents dels expulsats de la península Ibèrica el 1492 i dels conversos forçats de Portugal, i les comunitats de la Mediterrània. Deriva del nom hebreu de la península: Sefarad. Els comunitats sefaradím tenen una versió especial de pregàries, lleis, costums, melodies i també una llengua: el judeoespanyol o ladino.
En un principi, epítet dels jueus d’Alemanya i el nord de França, per diferenciar-se dels sefaradím. Des del s. XVI designa també els jueus de l’Europa oriental. Els ashkenazím mantenen diferències amb els sefaradím en versió i melodia de les pregàries, costums i, en el passat, també per l’idioma comú, el Yiddish. Els seus descendents que emigraren a tots els països del mon, també s’anomenen ashkenazím. Abans de l’Holocaust, el 90% dels jueus era Ashkenazí, actualment són aproximadament un 70% del poble jueu.

Ladino o Judeoespanyol i Yiddish. Dins el concepte de Ladino o Judeoespanyol, hi ha modalitats de les llengües parlades pels jueus expulsats el 1492. És una barreja de castellà antic, mots hebreus i d’altres llengües, escrit moltes vegades en caràcters Raxí.
Llengua utilitzada pels jueus d’origen centreuropeu, els ashkenazím, va aparèixer com a llengua de les comunitats jueves a Germania pels volts del segle VII i es va anar consolidant al segle XI. És un garbuix de llengües germàniques amb elements hebreus, escrit amb grafia hebrea. Yiddish vol dir jueu, en aquesta llengua.

Rabí Moixé ben Maimón (RaMBaM). Maimònides (1138-1204). Un dels principals pensadors jueus, nascut a Còrdova. Als onze anys les persecucions dels almohades van destruir força comunitats jueves. La família marxà i als 28 anys s’establí a Fes. Estudià Torà, ciències i filosofia àrab i s’especialitzà en medicina. Fanàtics musulmans l’obligaren a marxar i arribà a Éretz Israel, la Terra d’Israel. El país era destruït i s’establí l’any 1168 a Egipte, on fou Naguid (cap de la comunitat jueva) i organitzà les comunitats locals. Renovà el judaisme. A la Guia dels Perplexes, obra fonamental del judaisme rabínic intentà conciliar filosofia i religió.