LA DIGNITAT HUMANA I EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

A) L’11 de maig de 1995 es modifica l’article 607 del Codi penal per introduir l’addició següent:

CAPÍTULO II, Delitos de genocidio - Artículo 607.

1. Los que, con propósito de destruir total o parcialmente a un grupo nacional, étnico, racial o religioso, perpetraren alguno de los actos siguientes, serán castigados:
1) Con la pena de prisión de quince a veinte años, si mataran a alguno de sus miembros.
Si concurrieran en el hecho dos o más circunstancias agravantes, se impondrá la pena superior en grado.
2) Con la prisión de quince a veinte años, si agredieran sexualmente a alguno de sus miembros o produjeran alguna de las lesiones previstas en el artículo 149.
3) Con la prisión de ocho a quince años, si sometieran al grupo o a cualquiera de sus individuos a condiciones de existencia que pongan en peligro su vida o perturben gravemente su salud, o cuando les produjeran algunas de las lesiones previstas en el artículo 150.
4) Con la misma pena, si llevaran a cabo desplazamientos forzosos del grupo o sus miembros, adoptaran cualquier medida que tienda a impedir su género de vida o reproducción, o bien trasladaran por la fuerza individuos de un grupo a otro.
5) Con la de prisión de cuatro a ocho años, si produjeran cualquier otra lesión distinta de las señaladas en los números 2. y 3. de este apartado.

2. La difusión por cualquier medio de ideas o doctrinas que nieguen o justifiquen los delitos tipificados en el apartado anterior de este artículo, o pretendan la rehabilitación de regímenes o instituciones que amparen prácticas generadoras de los mismos, se castigará con la pena de prisión de uno a dos años.


B) El 16 de novembre de 1998, la Secció tercera de l’Audiència de Barcelona comdemna un acusat pels delictes compresos dins l’article 607 del Codi penal

Atesa la presentació de diversos recursos, l’Audiència presenta qüestió d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional el 29 de setembre de l’any 2000.


C) El 18 d’octubre de l’any 2007, el Consell de la Unió Europea aprova una Decisió Marc relativa a la lluita contra el racisme i la xenofòbia, impulsada per la Presidència de torn, de la senyora Àngela Merkel, després de sis anys d’haver-se presentat la primera proposta. En la primera proposta no hi constava la negació com a perseguible.

La Decisió final tipifica com a delictes, amb penes de presó, la incitació pública a la violència o a l’odi contra grups de persones, o contra membres dels grups esmentats, per raò de raça, color, ascendència, religió i origen nacional o ètnic, com, també, la negació pública i la banalització frappant de crims contra la humanitat.

La Decissió aprovada estableix que tots els Estats hauran de donar compliment a llur contingut en el termini de dos anys a partir de la seva adopció.

D) Pocs dies després, el 7 de novembre del 2007, el Tribunal Constitucional espanyol declara inconstitucional la tipificació com a delicte de la negació dels genocidis. La resta de l’article 607 del Codi penal és ratificat.

El Ple del Tribunal, constituït per dotze membres, amb el sr. Eugeni Gay Montalvo com a ponent, emet quatre Vots particulars en contra. Tres vots provenen del sector considerat conservador, un del sector considerat progressista.

A causa d’aquesta Sentència, Espanya esdevé una raresa jurídica en el tractament als genocidis, dins del marc europeu i, especialment, no anglosaxò. Ensems, aquesta Sentència contradiu frontalment l’objectiu que fixa la Decissió Marc del Consell Europeu, en el criteri del Vot particular del sr. José Rodríguez-Zapata Pérez, quan manifesta que: Es tracta que cap Estat europeu no es pugui convertir en refugi i centre de propaganda dels nous grups antipluralistes, per tal de no repetir en aquest segle les errades del segle XX.

El criteri jurídic que ha portat al Tribunal Constitucional a dictar aquesta Sentència és la prelació del dret a la lliure expressió amb relació al respecte a la dignitat humana.

Precisament, en el Vot particular del sr. José Rodríguez-Zapta Pérez s’entra en aquesta consideració d’una manera, al meu entendre, força encertada: ... la Constitución española de 1978 proclamó, por ello, que “la dignidad de la persona humana” es el primero de los fundamentos del orden político y de la paz social (art. 10.1 CE), al considerar que sólo una concepción del Derecho fundada en dicha dignidad puede fundamentar un Estado social y democrático de Derecho y que dicho Estado debe contar además, para ser plural, con mecanismos de garantía frente a la repetición de intentos de perversión del pluralismo.

La dignitat humana, aquest és el moll de l’os de la qüestió, protegir i amparar aquesta dignitat quan és ofesa per qui nega el genocidi, i aquesta dignitat és superior, en una societat de convicions i de principis que les sostinguin, al valor de la llibertat d‘expressió que ha de servir, en tot cas, a l’enaltiment de la dignitat de tota persona.

Curiosament, la postura del Tribunal Constitucional coincideix, fil per randa, amb el criteri mantingut per l’editorial titulada Negar el Negacionismo, del dia 17 de gener del 2007, d’un periòdic significat per la seva identificació amb els criteris anomenats progressistes. El relativisme moral, la no existència de principis ni de conviccions fins i tot quan afecten la dignitat humana, porta a l’eclecticisme moral.

Els quatre Vots particulars, sobre dotze, denoten una fortalessa de principis dels qui els emeteren, al meu entendre, perquè col·loquen la persona, la seva dignitat, pel damunt de les facultats que pot exercir.

Arran de la Sentència del Tribunal Constitucional, Espanya, i Barcelona en particular, comença a ser la plataforma europea, jurídicament segura, a on vomita, de nou, el racisme per mitjà de la negació, en aquest cas de l’Holocaust, tal com s’ha pogut comprovar en les setmanes darreres.

Les errades del segle XX, les Peace in our time de Chamberlain, tornen a repetir-se i, sorprenentment, Espanya, el país amb menys jueus del Continent, és el país senyalat com la font principal de la incitació de l’odi contra els jueus a tota Europa, segons l’EUMC (Observatori europeu del racisme i la xenofòbia), actualment l’Agència europea dels Drets fonamentals, depenent de les institucions europees.

A la postura antisemita de tants periodistes, de tantes televisions, especialment públiques, i periòdics, s’hi afegeix, ara, la Sentència del Tribunal Constitucional. Qui no albira quin país tornarà a ser el més antisemita d’Europa? El país amb menys jueus i amb més periòdics, amb més televisions i amb més periodistes antisemites: Espanya, amb Catalunya al capdavant.

ICB