UN SILENCI, UNA ORACIÓ PENDENT

Mals pensaments
per Francesc-Marc Alvaro

Aquest mes de maig es compleixen seixanta anys de la creació de l'estat d'Israel. La consecució d'un estat independent com a llar dels jueus d'arreu del món després de la segona guerra mundial no s'entendria històricament sense l'assassinat planificat de sis milions de persones pel sol fet de formar part d'una identitat determinada, proscrita oficialment per un règim criminal enmig de la indiferència mundial. El genocidi dels jueus europeus, que ells mateixos anomenen Xoà i tots coneixem habitualment com Holocaust, és conegut avui per la majoria de persones mínimament alfabetitzades al món occidental. Llibres, pel•licules i sèries de televisió en parlen sovint i, de resultes de les notícies sobre el Pròxim Orient o sobre l'emergència de moviments totalitaris, acabem tornant a aquella pàgina, la més negra, del segle XX. El genocidi dels jueus no va ser el primer de l'edat contemporània, com bé saben els descendents dels armenis que van ser perseguits cruelment per l'estat turc, país que encara avui es nega a reconèixer aquesta realitat; tampoc no va ser el darrer, ja que, en el moment en què escric aquestes línies, a la zona africana del Darfur el govern sudanès és responsable d'una terrible persecució a gran escala de la població civil, que ja ha causat més de quatre-centes cinquanta mil víctimes. Tampoc els camps d'extermini nazis no van ser els únics de la història, com bé podrien explicar els presoners del gulag soviètic, o els torturats per les dictadures militars llatinoamericanes dels anys setanta, o els pocs supervivents dels camps «de reeducació» de la Cambodja dels khmers rojos. En tot cas, sí que és indubtable que el nivell de perfecció industrial que van assolir els botxins de Hitler no ha estat superat encara per cap sistema dels que han portat el mal radical a la seva expressió més absoluta.

Aprofitant aquest seixantè aniversari de l'existència d'Israel i el pes fundacional que té en la identitat dels israelians el record de la Xoà i la seva divulgació, provo d'interrogar-me sobre el silenci local al voltant d'aquest fenomen que ha marcat el món contemporani. Com ha remarcat l'historiador Tony Judt, durant molts anys, la Xoà «no va ser de cap manera la questió fonamental de la vida intel·lectual de l'Europa de postguerra (ni tampoc dels Estats Units)». En la vida cultural catalana i espanyola aquesta tendència encara es veu més clarament accentuada, per tres motius molt evidents. Primer: la no participació d'Espanya en la segona guerra mundial va deixar-nos fora dels traumes de postguerra que sí que van sondrollar, en canvi, els francesos, els italians o els mateixos alemanys. Segon: el paper canviant de la dictadura franquista, primer còmplice de l'eix nazifeixista i després salvada pels Estats Units com a pega útil dins la guerra freda, recomanava prestar poca atenció als horrors de Hitler. Tercer: la demonització tradicional dels jueus en l'imaginari espanyol creava un camp d'indiferència afegida al voltant de la questió que comentem; és molt fàcil establir paral·lelismes entre les lleis racistes del Tercer Reich i la Inquisició, que perseguia els conversos i tot allò que fos sospitós d'atemptar contra la fe única en territori hispànic.

Tanmateix, per a mi, el mes rellevant del silenci català i espanyol sobre la Xoà, sempre més persistent i dens que a la resta d'Europa, és la manca d'empatia que els perdedors de la guerra civil van demostrar, majoritàriament, envers aquells que, al capdavall, van resultar els grans derrotats del més gran conflicte mundial. Vull dir que, malgrat els morts catalans i espanyols als camps de concentració nazis, no s'ha establert mai un corrent prou fort de solidaritat amb les victimes que ho foren per la seva condició de jueves. M'avanço a la rèplica del lector intel·ligent que pugui pensar que furgo les analogies: sé prou bé que hi havia una notable distància entre la situació dels jueus conduits a Auschwitz i els republicans nostres deportats a Mauthausen; no pel que fa a una suposada jerarquia del sofriment individual, sinó en allò tocant a la sort final col·lectiva. Els soldats de la República, etiquetats com a «apàtrides» per voluntat de les autoritats franquistes, no deixaven de ser uns particulars presoners de guerra, identificats com a part de «l'enemic», però no havien perdut del tot la condició humana a ulls dels vigilants alemanys. En canvi, tots els jueus dels camps, com els gitanos, els eslaus, els homosexuals o les persones discapacitades, eren «infrahomes» que el règim havia d'eliminar prioritàriament. Ho diré més clarament: percentualment, era molt més difícil que sortís viu d'un camp nazi un jueu que no pas un apàtrida, un soldat enemic o un presoner polític. Els jueus no tenien cap esperança.

Encara avui, quan dins de les polítiques oficials de memòria s'honora els vells deportats catalans i espanyols, em colpeix que no hi hagi mai una referencia, ni breu, a tots aquells altres que van compatir, per la seva condició de jueus, els mateixos botxins i la mateixa maquinària de destrucció que va castigar i matar els nostres familiars i veïns, aquells dels quals sí que sabem el nom. Al contrari, massa sovint, des d'ambients que s'autoproclamen defensors de la memòria republicana, es refusa explícitament qualsevol gest que vinculi els deportats catalans i espanyols amb els sis milions de victimes de la Xoà, amb un sectarisme absurd que tracta d'aprofitar la commemoració per posicionar-se, vingui a tomb o no, sobre d'altres conflictes del present, habitualment sobre la darrera hora d'Israel i els territoris palestins.

Tony Judt detalla que el silenci sobre la Xoà va començar a canviar a Europa i als Estats Units després dels anys seixanta. Hi van contribuir el canvi generacional, la distància assolida per a observar el trauma amb mirada inèdita, el paper de certs activistes contra la impunitat dels nazis amagats, i el sorgiment d'obres literàries i audiovisuals que abordaven aquella experiència. Tot això no s'entendria, a més, sense el compromís de l'Alemanya occidental a l'hora d'assumir, davant del món, la vergonya d'uns crims que han modificat de dalt a baix la consciència del mal i del poder. Entre nosaltres, poques coses van canviar. La Catalunya i l'Espanya dels anys setanta tenien massa feina a posar el rellotge democràtic a l'hora, un cop Franco ja era mort i es començava l'anomenada transició. Si retrobar-nos amb la nostra història ja era difícil, fer-ho amb fets i escenaris estranys resultava impossible. El resultat d'aquest dèficit de coneixement es fa notar en allò que anomenem la cultura democràtica, sempre massa feble i precària a la pell de brau. A diferència dels nens francesos, alemanys, belgues o holandesos, els catalans de quaranta anys no hem estat educats tenint present que, per sobre de tot, calia evitar un nou Auschwitz, per a dir-ho a la manera del filòsof Adorno.

Això, com és normal, acaba conformant també les mentalitats dels que aspiren a governar-nos. Posaré un exemple: la dreta postfranquista no se sent gens interpel•lada per la història dels camps d'extermini nazis a la vegada que la seva condemna del règim de Franco sempre és escassa, tova i plena d'objeccions; fan veure que són aliens a tot plegat, fills d'una innocència hipòcrita que és insultant. Si haguéssim parlat més de la Xoà, tal vegada els dirigents de la dreta espanyola mostrarien més decència cap als morts, com els seus homòlegs europeus. Posaré un altre exemple: Santiago Carrillo reivindica avui, còmicament, els deportats republicans i és aplaudit per l'esquerra catalana, la qual oblida o amaga que el dirigent comunista va ser el principal impulsor, juntament amb Dolores Ibarruri, dels judicis de partit contra els supervivents catalans i espanyols dels camps nazis. Seguint la paranoia estalinista de Moscou, el PCE i el PSUC consideraven aleshores que aquells que havien conservat la vida sota els alemanys eren sospitosos i havien de sotmetre's a l'escrutini dels camarades. La ciutat de Tolosa, refugi de l'exili, va ser escenari de molts d'aquests absurds judicis. Si haguéssim parlat més de la Xoà, tal vegada els dirigents de l'esquerra no tindrien tanta gosadia a l'hora de reinventar-se trajectories a la mida de la moral naïf que ens intoxica. Tota aquesta userda intellectual, ben macerada, fa que als camps de futbol d'Espanya puguin onejar avui banderes nazis sense gaires problemes, com si tots desconeguéssim el significat d'un símbol tan dolorós. El drama és que molta gent encara ho desconeix, lamentablement.

Quan va arribar a les Espanyes la sèrie nord-americana de televisio «Holocaust», el 1979 o el 1980, jo era un nen que només associava la segona guerra mundial a les batalles entre ianquis i japonesos o entre britànics i alemanys. Ningú no m'havia parlat mai de cambres de gas ni de forns crematoris. Així com va passar també amb la telesèrie «Roots» sobre la lluita dels afroamericans des dels temps de l'esclavitud, va tenir l'encert d'apropar al gran públic una pàgina històrica que formava part de la vida i de la mort de milions de persones. En el cas dels teleespectadors catalans i espanyols, la distància convertia aquell relat sobre el genocidi dels jueus en un producte exòtic, gairebé fantàstic. Tanmateix, i gràcies a aquella obra melodramàtica pensada per al públic de masses, jo vaig començar a preguntar i a buscar. Amb els anys, vaig arribar al monumental i indispensable film Shoah de Claude Lanzmann, al llibre de Montserrat Roig sobre els catalans als camps nazis, a Primo Levi, a Viktor E. Frankl, a Jorge Semprun, a Paul Celan i a Joaquim Amat-Piniella, entre d'altres. I un dia vaig arribar, també, al meu oncle assassinat a Mauthausen, soldat republicà entre les ombres, esborrat dues vegades pel mateix silenci domèstic que ens ha allunyat de l'experiencia universal de sis milions de victimes.

Deixeu-me, avui, dir una oració per a tots ells. Per a tots nosaltres.