L'STRUMA (24 de febrer de 1942)

... els donaré un nom etern, que no es perdrà mai

En els Arxius militars soviètics hi ha aquest document referit al submarí SHCH-213 comandat pel Tinent colonel Isaev:

El submarí Sc-23... en la matinada del 24/2/1942 va tenir un encontre amb el vaixell enemic desprotegit Struma... El vaixell fou torpedejat exitosament des d’una distància de 1.118 metres i enfonsat... Oficials joves... Comandant de la unitat i oficials no comissionats... i el mariner de la Flota Roja que va disparar el torpedo... han mostrat coratge.

Han mostrat coratge... quin era aquest vaixell enemic anomenat Struma, torpedejat i mereixedor de tal valerós reconeixement?

Struma era un barcassa grega de 45 metres de llargada, construïda el 1830, que el 1942 fou contractada per l’organització jueva revisionista Betar i que navegava a les ordres d’un capità búlgar, sota bandera panamenya, des de Constança (Romania) cap a Palestina i que va fer cap, a causa del seu mal estat, al port d’Istambul a on les autoritats turques i les consolars britàniques van impedir que continués el seu viatge, o que fossin desembarcats els seus tripulants, essent, finalment, torpedejat i enfonsat per un submarí soviètic. A dintre seu, moriren 759 persones, i aquí ve la peça clau de la història, eren persones sense cap pàtria, jueves.

Vaixell grec, capità búlgar, bandera panamenya, port romanès, escala turca, destinació Palestina, torpede soviètic més el malaire de les SS nazis i de la Guàrdia de Ferro romanesa, amb el lema Totul pentru Tara (Tot per la Pàtria).

Tot plegat, el paradigma de la insostenible supervivència d’un Poble sense pàtria, sense cap vaixell, ni tripulació, ni port, ni bandera, ni cònsols, ni administració ni exèrcit que el protegís i l’emparés, tot plegat el paradigma de la necessitat vital de disposar d’una terra, d’una bandera, d’uns vaixells, d’una administració i d’un exèrcit que el protegissin, que l’emparessin i que li garantissin la seva supervivència.

Aquesta és la lliçò de l’Struma, nom mitològic del riu grec (en català Estrimó), una barcassa de 45 metres d’amplada per 16 de màxima amplada, de més de cent anys, amb només un servei, atapeït de gent provinent, majoritàriament del municipi de Barland, que havien esperat dies i dies a Constança per a sortir de la persecució racista i que havien pagat fortunes per un bitllet que els havia de portar cap a la Terra Promesa. El moll de Constança i els seus vaixells de fugitius ja eren anomenats els vaixells taüts, per l’agència Associated Press. A l’any 1940, un vaixell uruguaià, Salvador, havia salpat sobrecarregat amb 327 persones, 204 van morir en un naufragi.

Surten el 12 de desembre de 1941 i, tres dies més tard, la barcassa s’espatlla i ha de fer port a Istambul. Allí, inicialment sense recursos, esperen ajut i visats. L’ajut arriba, la JDC (Joint Distribution Committee) envia una primera remesa de 50.000 $ per als queviures i la comunitat jueva turca ofereix un camp de refugiats propi a les autoritats. Tot plegat és endebades, les autoritats britàniques, a les ordres del Secretari de Colònies, Walter Edward Guinness (cerveses Guinness), baró de Moyne, neguen els visats i l’Alt Comissionat britànic a Palestina, Harold MacMichael, com aquell qui s’espolsa el problema, digué: El destí d’aquesta gent fou tràgic, pel fet que eren nacionals d’un país en guerra contra Bretanya, procedents directament de territori enemic. Palestina no tenia cap obligació vers ells.

Jueus romanesos, fugits de Romania perquè els consideraven jueus, no nacionals, i rebutjats arreu perquè eren considerats romanesos i no pas jueus, ja que aquests no tenien pàtria. A on havien d’anar per salvar-se, si no tenien cap pàtria al món?

El Llibre Blanc britànic que impedia l’emigració jueva cap a Palestina es complia irremissiblement, i lord Moyne i sir Harols n’eren fidels i polits servidors que veien aquells jueus perseguits com a romanesos amb guerra contra Gran Bretanya i que, per aquesta causa, no podien conseguir el visat vers el Mandat britànic a Palestina. Els turcs, neutrals, no volien deixar entrar ningú sense visats; els romanesos, a qui se’ls va oferir la mercaderia humana, tampoc.... i els soviètics a l’aguait de tancar qualsevol via d’escapada des del Bòsfor.

Tots els contrasentits d’un atzucac que, ja feia temps, només tenia un desllorigador, aconseguir una pàtria. Mentre, els turcs, donen un temps per a què els britànics, o qui fos, s’emportin aquell vaixell atapeït i putrefacte, a on més de 700 persones, sense quasi queviures ni aigua ni higiene es troben enclaustrats i que han de fer torns per a sortir a coberta i respirar. Passen els dies, les setmanes i els mesos, el dia 23 de febrer, en el segon intent, els turcs tallen la cadena de l’àncora i empenyen la barcassa al Mar Negre, fora de les seves aigües territorials, i al dia següent, a les 9 del matí el submarí soviètic SHCH-213, a les ordres del Tinent colonel Isaev, enfonsa l’Struma amb el coratge de la seva tripulació.

759 morts, dels quals 749 eren jueus, i 1 supervivent, David Stoilar. Els pescadors turcs intenten rescatar les víctimes quan senten l’explosió, les autoritats turques ho impedeixen i imposen el silenci. Silenci damunt l’Struma, silenci damunt el mig milió de víctimes jueves de la Shoà a Romania, membres d’un país en guerra contra la Gran Bretanya i, per això, fora de la responsabilitat dels britànics. Tants països que, d’una manera o altra intervenien, com Grècia, Panamà, Bulgària, Romania, Turquia, URSS, Gran Bretanya i cap d’ells sense fer res, sense sentir-se’ls seus... només hi havia un camí possible, establir una pàtria que protegís aquest Poble, sempre perseguit i desvalgut de qualsevol empara duradora.

Lord Moyne va plegar com a Secretari de Colònies el 22 de febrer de 1942, tot just un dia abans que els turcs, empenyessin la barcassa a la tragèdia. A la Cambra dels Lords, es mostra contrari a la futura emigració jueva cap a Palestina, perquè era un territori molt petit i, també, perquè no eren una raça pura, per haver-se barrejat amb els gentils, i no conviurien bé amb els àrabs, els altres semites de la zona. L’agost de 1942 és nomenat la màxima autoritat britànica a l’Orient Proper i s’estableix a El Caire, com a Ministre diputat resident.

Com a màxima autoritat britànica a l’Orient Proper, fou l’encarregat de sospesar la proposta formal d’HimmlerBlut Für Ware (Sang per Mercaderies), més coneguda per Sang per Camions. Aquesta proposta, que li fou transmessa a lord Moyne per mitjà de Joel Brand, membre de la resistència jueva hongaresa, consistia en lliurar 10.000 camions als nazis a canvi de salvar de l’extermini a un milió de jueus hongaresos. Joel Brand fou empresonat a El Caire durant uns mesos i interrogat pels britànics. Segons diverses informacions, en un dels interrogatoris, lord Moyne digué: Que hauria de fer jo amb aquest milió de jueus?

Tot i que lord Moyne sembla ser que estava d’acord en fer una contraposta, la postura oficial del govern britànic fou la de desestimar l’oferiment nazi. Com a conseqüència, 437.000 jueus hongaresos foren gasejats a Auschwitz entre maig i juny de 1944.

Joel Brand fou alliberat a l’octubre i va ingressar a l’organització jueva revisionista Lehi (Lohamei Herut Israel o Lluitadors per la llibertat d’Israel). El mes següent, el 6 de novembre de 1944, dos membres d’aquesta organització, Eliyahu Bet-Zuri i Eliyahu Hakim van assassinar lord Moyne a prop de casa seva a El Caire, amb l’ajut d’egipcis, tota vegada que el grup fundat per Stern propugnava una aliança de semites (àrabs i jueus) contra l’Imperi Britànic.

Bet-Zuri i Hakim foren atrapats, jutjats i sentenciats a mort. El 23 de març de 1944 van ser penjats a la forca. El 1975, els cadàvers foren traslladats a Israel i enterrats en el Cementiri Militar de la Muntanya Herzl de Jerusalem.

Els 759 morts de l’Struma foren engolits a les aigües del Mar Negre. Els seus cossos, que en vida ningú no els volgué, són rememorats al mur del Yad Vasehm amb les paraules d’Isaïes: Jo els donaré en la meva casa i en els meus murs una estela i un nom que valdrà més que no pas fills i filles, els donaré un nom etern, que no es perdrà mai (56, 5).

ignasi carnicer barrufet