SIONISME (Pere Voltas I) ציונות

Pere Voltas

(La Selva del Camp, 1879 – Barcelona, 1947). Eclesiàstic, escriptor, políglota, humanista, orientalista, filòsof, assagista i orador. Va professar a la Congregació dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria l’any 1896. Amplià estudis als col•legis eclesiàstics de Roma. Home dotat d’un talent poc comú i d’idees pròpies.
La seva obra magistral fou “El Sionisme o la qüestió nacional hebraica” de la qual us n’oferim el pròleg:

Wir sind die Sklaven vieler Erden, und zu verschiedenen Himmeln fliegen unsere Gedanken auf. Im tiefsten Seelegrunde aber haben wir keine Erde und keinen Himmel. (Martin Buber, Die Jüdische Bewegung, I,63)
“Nosaltres som els esclaus de moltes terres i devers cels diversos volen els nostres pensaments; però al més pregon de la nostra ànima, cap terra no hi ha ni cap cel”.


Aquestes paraules sintetitzen el Sionisme integral, íntim, conscient, vertader. Ací, com generalment en totes les grans embranzides humanes, en totes les lluites i conteses vives i reals, en totes les orientacions decisives, cal distingir entre la idea i la matèria, entre la lletra i l’esperit, entre el fenomen i la substància, entre l’aparença i la realitat, entre l’element variable i fugidor i l’element immutable i etern. Aquest segon element és l’al·ludit en les paraules de Buber, que, si les hem enteses, sonen així: “Esclaus som nosaltres de diverses terres, car les terres on som no són nostres; no les hem conquistades. Però elles tampoc no ens han conquistat a nosaltres, no ens han assimilat.”
Malgrat la llibertat religiosa, civil i política de la Revolució Francesa de grau en grau assolida ençà, nosaltres sospirem per la nostra terra, ja que, no tenint-la encara, som esclaus de les terres on vivim. Sí: tenim la llibertat i som esclaus. Esclavitud més gran encara en aquells que no la senten. I no precisament en el seu aspecte personal, ço és, quant a llurs persones toca; puix no és cosa faedora, ni, encara que ho fos, útil i desitjable, que tots els jueus escampats pel món, ciutadans de mil pàtries, deixin la terra on són nats, on viuen i progressen, i tornin a Palestina. No és aquesta una qüestió individual, sinó col·lectiva.
Tot jueu ha de saber i sentir que si, com a individu té pàtria, no en té com a jueu. El poble jueu no té la seva terra i ha de recobrar-la; no per tal com és un boci de terra, sinó per tal com és un mitjà indispensable per a actuar la seva missió al món.
Ignorar això és un esclavatge que mena encara a un altre de major.
Car envers cels diversos –segueix Buber- volen els nostres pensaments. No vivim la vida del nostre esperit: en som apòstates i renunciataris. Ens avergonyim de la nostra circumcisió espiritual, i ens gloriem en el prepuci de la gentilitat. Adoptem la filosofia, la cultura, la religiositat, sobretot d’Occident…, neguem el nostre Déu, el Déu jueu, el Déu vertader, que no triomfa en el món –amb dany de tota la humanitat- per la nostra apostasia.
Per fortuna, aquesta és més aparent que real, més superficial que pregona. En el fons de la nostra ànima, la terra que no és nostra, no és la nostra terra, ni és el cel, el que no és el nostre cel.
Recuperar aquesta terra i aquest cel: heus ací l’essència del Sionisme, com dèiem més amunt, integral, íntim, conscient, vertader.
(Pere Voltes, El Sionisme I, 9-11. Any 1928)