Un 14 d’abril de 1886 Mossen Cinto veié la Mar Morta com la tomba de la Pentàpolis a on:
"...s'hi havien d'enterrar els homes i les bèsties, les cases, els camps, boscos i jardins, sos temples i divinitats; sobretot hi havia de cabre sos vicis monstruosos i son orgull.Ses aigues (de la Mart Morta) són amarguíssimes, com si fòssin llàgrimes de desesperació de la gran víctima soterrada allí de viu en viu; i en ses vores, sense una herba ni un aucell, solitàries, nues, àrides i seques, sembrades de negres pedres d'asfalt que puden a sofre, se sent la farum, la soletat, la tristesa i el terror de la tomba."
(Dietari d’un pelegrí a Terra Santa)
En aquestes vores sense una herba, ni un aucell, àrides i seques han ressucitat, no Sodoma, ni Gomorra, ni tampoc Adama o Seboïm ni Segor, sinó un tresor bibliogràfic i arqueològic sense precedents, Khirbat Qumran.
Desat fa quasi dos mil anys ha vist de nou la llum a partir de l’any 1947. D’aleshores ençà, han surat vora 800 manuscrits i 15.000 fragments literaris, un jaciment arqueològic de primer ordre i diversos materials de rellevància històrica.
La soletat, la tristesa, el terror i la farum del sofre de la Mar Morta sembla que han preservat el llegat que dóna més llum a la formació del judaisme rabínic avui existent, així com al sorgiment del cristianisme primigeni i, també, a la confrontació entre els principis ètics i dualístics provinents de l’Orient amb el món pagà i racionalista hel·lènico-romà occidental.
El llegat que sorgeix de les vores ermes de la Mar Morta ens mostra com el judaisme, ja abans de la destrucció del Temple que l’agabellava uniformement, començava a desplegar unes formes més autònomes i sectàries per a sobreviure, sempre sota l’impuls del messianisme que impregnarà, també, un cristianisme que es veu reflectit en molts dels conceptes i expressions sorgides del llegat del Qumran.
El judaisme rabínic que, sorprenentment, sobreviurà i es perllongarà fins avui dia després de la destrucció de Jerusalem (70ec), així com el cristianisme que es comença a entrellucar entre els qumranites, donaran respostes, moltes vegades diferentes, al xoc entre un monoteïsme, que beu del dualisme ja embastat pel zoroastrisme, per a fornir principis com el de la responsabilitat dels propis actes, el de la igualtat i la justícia, el dualisme entre el bé i el mal (la llum i la foscor) que ens són ben propers.
Ambdós grups, tot i compartir els principis bàsics del monoteïsme, recorreran camins ben diferents. El cristianisme, des del seu nucli inicial jueu, s’estendrà entre els gentils i s’obrirà a tot tipus d’ètnies, en canvi el judaisme mantindrà sempre intacta la seva identitat mil·lenària com a escut per a poder sobreviure a tots els grans imperis, o poders, que l’han perseguit acarnissadament: egipci, assiri, babilònic, hel·lènic, romà, espanyol, rus i nazi.
Tanmateix, aquest primer frec a frec entre l’ètica semítica oriental i el paganisme i racionalitat occidental, amb el sorgiment del cristianisme i d’aquest judaisme rabínic pervivent, assenta les bases de la nostra civilització occidental i Qumran esdevé el raig de llum que ens permet conèixer-ho més abastament i entendre d’allà i d’allò d’on venim.
En l’úter del Santuari del Llibre de Jerusalem, a on hi ha estès amb tota la seva magnificència el rotlle del profeta Isaïes, ressona des de la gola àrida i seca del Qumran l’alè mil·lenari:
Escolta! Un que crida: ‹Obriu al desert el camí d’Eloïm, traceu una ruta dreta a l’estepa per al nostre Déu›
(Isaïes 40:3)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada