CATALANS I JUEUS

Per Francesc-Marc Álvaro (periodista)

Israel celebra aquests dies el seixantè aniversari de la seva independència i molts catalans –més dels que s’atreveixen a dir-ho en públic– ens felicitem per l’existència d’un estat que, per desgràcia, ha de justificar i defensar com ningú el dret de formar part dels pobles lliures del món. Per cert, i contràriament a allò que afirmen certs sectors interessats en la difamació sistemàtica, la majoria de catalans que som solidaris amb els israelians també volem i desitgem que el poble palestí pugui constituir el seu estat amb tots els ets i uts. Només l’assoliment d’una pau justa que desactivi totes les intransigències pot assegurar el progrés de la zona, tenint en compte que Israel i Palestina hauran de viure, algun dia, com a socis estables, capaços de cooperar en una regió que formarà part de l’extensió natural de la Unió Europea.

Més enllà de la geopolítica i dels interessos econòmics, en l’esfera ideològica, cultural i simbòlica, el catalanisme ha sentit una tradicional admiració pel món jueu i, més concretament, pel sionisme, moviment que coincideix històricament amb l’emergència dels nacionalismes

europeus que reformulen les velles identitats col·lectives. Fins a mitjan anys setanta del segle XX, és unànime l’admiraciódel catalanisme (inclosos els grups d’esquerra) vers l’epopeia d’un poble que ha de lluitar contra tot per sobreviure. Avui es continuen fent comparacions entre els catalans i els jueus, per una voluntat política i perquè hi ha factors objectius que permeten d'establir parallelismes. Cal anar amb compte quan fem aquests exercicis. La singularitat de la diàspora i l’excepcionalitat terrible de la Shoà –els sis milions de morts jueus a mans dels nazis– introdueixen un factor qualitatiu i quantitatiu que desactiva moltes equivalències, fetes sovint amb bona fe i desconeixement. L’experiència dels jueus d’avui és marcada, inevitablement, per l’intent de destrucció física de tot un poble, no pas per una opressió d’ordre polític i cultural, com la que podem referir els catalans.

Si parlem de la voluntat de ser i dels drets col·lectius, podem dibuixar semblances entre jueus i catalans. També quan constatem que el nacionalisme espanyol sempre ha sospitat de la diferència. L’espanyolisme crea el concepte de l’anti-Espanya, un sac on posen els jueus i els catalans. Amb tot, la gran diferència, com sabeu, és que els jueus van ser expulsats fa segles i els catalans, en canvi, continuem a dins, maltractats, espoliats i obligats a encaixar-nos en un edifici on som minoria.

(EL TEMPS - 13 de maig del 2008)