Fins ben entrat el segle XX, la festa de Khanukà tenia una importància menor en el cicle religiós jueu. El moviment sionista va encimbellar la Khanukà a la categoria de referent nacional per les característiques de lluita nacional i, alhora, de classe que s’apleguen en la rebel·lió de l’asmoneu Mataties l’any 161 a.e.c.
Per als religiosos jueus, la rebel·lió havia suposat un aixecament contra la profanació cultual del Temple per part de la cultura i poder hel·lenístics; per al sionisme, la rebel·lió era la lluita contra l’opressor estranger i, alhora, contra els sacerdots jueus corruptes i traïdors, lluita que havien portat a terme els sectors més empobrits de la societat jueva del segle II a.e.c.
El sionisme dotava d’una significació nova la revolta dels macabeus, forts i decidits com el martell, forts, decidits i sacrificats com els pioners sionistes que només confiaven en allò que ells mateixos podien i volien fer. La tradicional cançó medieval de Khanukà adreçada a D’: Fortalesa, roca de la meva salvació, jo t’haig de lloar, prenia un nou referent laic on el vigor era el físic; la fortalesa, la militar: MA’OZ, TZUR IESHU’ATI.
Els Macabeus esdevingueren el símbol nacional del nou Israel renaixent, dels sabres, i la Khanukà la festa tradicional per excel·lència, la que enaltia els valors de l’esforç personal, de la lluita, dels humils, dels laics.
Avui dia, la Khanukà ha estat incorporada al calendari major de les festivitats, tant per part dels sectors religiosos com pels laics, i tots ells encenen la Khanukia amb quasi el mateix cerimonial però amb interpretacions diverses que competeixen i, alhora, enriqueixen el judaisme i, fins i tot, es fusionen com és el cas dels sionistes religiosos.
En el cor sionista, el cant del poeta Aharon Ze’ev, el cant de l’home nou, del nou Israel batega amb tota la seva força:
Nosaltres portem les torxes
en les nits llòbregues.
Els senderons espurnegen sota els nostres peus,
i al qui té un cor
assedegat de llum
alçarà els ulls i el cor cap a nosaltres,
i la llum esdevindrà.
Cap miracle no ens esdevingué
ni cap quinqué d’oli vam trobar.
Vam trascamar cap a la vall,
vam encimbellar-nos a dalt de la muntanya,
i les amagades fonts de la llum
es van esbatanar.
Cap miracle no ens esdevingué,
ni cap quinqué d’oli vam trobar,
Nosaltres sols vam tallar la pedra fins a sagnar
i es feu la llum.
I.C.B
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada