21 de gener 2008

DRET I JUSTÍCIA



Hi ha molts pobles que lluiten per a sobreviure, dissortadament, Israel lluita per existir.

Israel és una herència d’Abraham, de Moisès, dels profetes, del sentit de la rectitud, de l’exigència ètica, de la justícia que va amarar, també, els pioners sionistes, de laMishpat i la Tsedakà, Dret i Justícia, que són exigits a Israel més que a cap altre Poble perquè només Israel ha sentit, amb tanta profunditat en la seva ànima col·lectiva, l’exigència de la rectitud i de la perfecció.

Gent de tota condició que ens emocionem quan els llavis de la Història ens diuen a l’Èxode: Una mateixa Llei hi haurà per als nadius i per als estrangers que habiten entre nosaltres; o com en els llavis de Miquees: Ell t’ha indicat, oh home!, allò que és bo, allò que el Senyor et reclama: no altra cosa que fer justícia, estimar la benevolença i caminar amb humilitat amb el teu D’.

Per aquesta exigència de rectitud, heretada de la història jueva, aquells qui ens sentim compromesos amb Israel, no tan sols desitgem i admirem la vida que s’ha fet florir arreu; no tan sols admirem els avenços de tot ordre i les conquestes materials que enalteixen la realitat quotidiana, sinó que advoquem i anhelem que la qualitat humana del judaisme amari el fer de la ciutadania i de les seves institucions.

D’ està separat de la Natura com l’home de la matèria. No podem comportar que l’essència de les nostres accions individuals i col·lectives, l’essència de la Mishpat i la Tsedakà, deixin de ser els pilars de les nostres accions, els pilars que ens salvaguarden de l’enviliment, els pilars que ens separen de la matèria com la bondat separa D’ de la Natura.

Per doloroses i exigents que siguin les nostres normes, aquestes no han de perdre el ressò d’Hilel: No facis mai al teu proïsme res que sigui odiós per a tu. Aquesta és tota la Torà.

Ha estat en aquesta Terra i ha estat aquest Poble els que han dit al món que només la rectitud legitima els governants; perquè ha estat en aquesta Terra i ha estat aquest Poble els que ens han fet semblants a D’, responsables dels nostres actes; perquè ha estat en aquesta Terra i ha estat aquest Poble els que ens han donat sentit i esperança a les notres vides i als nostres futurs.

Justícia, sentit de la responsabilitat, progrés i esperança són les llavors que permenten bastir i alçar la Terra Promesa allà a on ens puguem trobar, aquella Terra Promesa que, com Moisès, i tants d’altres, David Ben Gurion va albirar en aquesta fréstega terra, i alhora centre del Món, centre del nostre món, de la nostra Jerusalem d’or, de la nostra Sió espiritual: Amb dolor i llàgrimes pujaràs a la muntanya alta des d’on et deleitaràs amb les vistes del nou Món, resplandent amb la llum d’un ideal eternament jove de felicitat suprema i existència gloriosa.
ignasi carnicer barrufet

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Xalom iedidí Ignasi! Atà mavríc me'ód. Todà rabà Khaver!

Anònim ha dit...

שלום לכולם,

Mare meva deixeu de dir pallassades. Israel, com a culminació de l'empresa sionista (amb tot el respecte i admiració per aquesta experiència històrica), és herència dels nacionalismes europeus, no de Moisès ni similars.

Després no ploreu quan el món s'escolti les mentides dels palestins.

Al marge d'això, el bloc està bé, però sembla que us dediqueu força a les PR israelianes i no gaire a les relacions culturals pròpiament dites... Una llàstima.

להתראות!

Anònim ha dit...

ps: Menys metafísica i més realpolitik. De bon rotllo. Entenc la connexió espiritual i tot el que vulgueu, però insistir-hi tant només embolica la troca. I més quan hi ha gent que s'ho creu.